Gitano català

A bona part d'Europa, emperò, el poble roma ha perdut la seua llengua (no m'atreviria a dir, taxativament, que, amb la llengua, també han perdut la seua cultura, però segur que en part és així). A Eivissa, la cosa és ben clara: ja no queden gitanos que parlin romaní. En queden algunes paraules, en pot quedar alguna expressió. Però no hi ha famílies que parlin habitualment en aquesta llengua. Ni tan sols que la coneguin prou, posem per cas, per transmetre-la als fills. He de dir que, a finals dels setantes i principis dels vuitantes del segle passat, quan llanguien els darrers parlants de romaní que hi havia entre els gitanos d'Eivissa que havien vengut procedents de Baza, Granada, la diglòssia era tan profunda que no vaig aconseguir d'enregistrar-ne cap parlant una estona en la seua llengua. A la nostra illa, perduda la seua llengua (i, si més no en part, també la seua cultura), els gitanos són monocromament castellanoparlants. N'hi ha, evidentment, que han après català a l'escola, i que en saben. En conec amb el certificat C de Llengua Catalana. Però la llengua habitual, familiar, entre els gitanos d'Eivissa és el castellà.

Contràriament, al lloc amb més substitució del català de tot el nostre territori lingüistic, a la Catalunya nord, qui mantén el català són els gitanos. Mentre la població no gitana s'ha afrancesat de manera generalitzada, els gitanos del barri de Sant Jaume, de Perpinyà, mantenen la llengua catalana. Com la mantenen els gitanos de Figueres o els del barri de Gràcia, a Barcelona. (Record una venguda en avió, des de Barcelona, en què la majoria dels passatgers eren gitanos de Gràcia que venien a una boda a Eivissa; tots parlaven català).

A l'Estat francès, a banda de Perpinyà, hi ha població gitana catalanoparlant dispersada per tot un seguit d'altres poblacions. Així, hi ha enclavaments de parla catalana, per mor de la població romaní, que fan des del Llemosí fins a Niça. A Niça són només mil cinc-cents, però a la Gironda passen dels sis mil, a Montpeller superen els cinc mil i a Tolosa de Llenguadoc ronden els tres mil. El mapa dels romanís de parla catalana va des de Bordeus (no tenc xifres sobre els catalanoparlants, segur que molt majoritàriament gitanos, d'aquesta població gascona) fins a Niça (d'oest a est), i des de Lió, al límit nord, fins a algun lloc difícil de determinar del límit sud, perquè jo mateix he parlat amb gitanos que feien servir un valencià polidíssim a la població d'Algemesí i a Carcaixent.

A Eivissa, havent perdut la llengua -paneuropea, com hauria dit Günther Grass de la població que la parla- romaní, seria interessant que no s'aferrassin a una llengua interposada per reforçar la seua identitat. Basar l'identitarisme en un element extern a la pròpia cultura no sol funcionar gaire bé. I, sobretot, no ajuda gens ni mica a recuperar les arrels. Crec que l'arrelament passaria per dues coses absolutament fonamentals: aprendre la llengua pròpia de les Illes Balears, la llengua catalana, i adoptar-la com a pròpia. I, paral·lelament, fer els esforços que trobin adients, dins la seua comunitat, per recuperar la seua llengua històrica, el caló romaní. Seguint l'exemple d'O Txatxipén, revista creada i dirigida durant molt de temps per Juan de Dios Ramírez Heredia, referent dels gitanos catalans. De grata memòria.