Per no sentir-se estrangers

Com que els castellans mai no han considerat els bascos ni els catalans, valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers com a espanyols, el fet de sentir les nostres llengües en una conferència de presidents (o allà on sigui) els fa sentir «estrangers». Perquè, al cap i a la fi, ells ens consideren a nosaltres, els eivissencs, els bilbaïns, els guipuscoans, com a estrangers. Si ens considerassin com a part de la seua nació, ni la llengua basca ni molt menys la catalana (que fins i tot és una llengua romànica com la seua) els haurien de fer sentir estrangers.

Aquest «sentir-se estrangers» mostra, així mateix, un desconeixement profund envers els nostres països. Només un desconeixement profund de la nostra llengua i de la nostra cultura els pot fer sentir «estrangers». Servidor ha defensat en aquesta mateixa columna, moltes vegades, com a europeista convençut, que a Europa no hi ha estrangers. I no et pots sentir estranger, per exemple, si tens un mínim domini de la llengua del lloc. Jo no m’he sentit estranger ni a Lisboa ni a Porto, ni a París ni a Marsella, ni a Londres ni a Edimburg, ni molt menys a Manchester, ni a Palerm ni a Milà, ni a Frankfurt ni a Berlín, ni a Madrid ni a Mérida, ni a Brusel·les ni a Estrasburg. Totes aquestes ciutats són meues, part de la meua vida, i enlloc no m’hi he sentit fora de casa. Tampoc no m’ha recat mai usar uns auriculars per sentir traducció simultània de llengües que no conec, com l’hongarès, el rus, el xinès, el serbocroata o l’armeni. Tampoc no costa tant, ser una mica ben educat.

L’Educació (en el sentit de sistema educatiu) podria fer molta feina perquè tota aquesta bona gent tan ben situada (i els seus compatriotes) no se sentissin estrangers quan vénen a la nostra part del món.

Per començar, haurien de promoure, d’alguna manera, el coneixement de les nostres llengües entre els seus ciutadans. Com fan a Suïssa. A Suïssa, l’Educació va en la llengua de cada cantó, però la segona llengua a aprendre sempre és una de les altres llengües de Suïssa. I la tercera l’anglès. Si al Regne d’Espanya imperàs un sistema educatiu com el suís -que ja ho voldríem molts!-, la primera llengua de l’Educació seria la del territori (català a Eivissa, castellà a Valladolid, euskera a Irunya, gallec a Ourense), la segona seria una dels altres territoris, a escollir (així, a Valladolid, els alumnes haurien d’escollir com a segona llengua entre el català, el gallec i el basc; a Eivissa, podríem escollir entre el castellà, el basc o el gallec; etc). I la tercera, com ara, seria l’anglès (que, a les zones on només tenen una llengua oficial passa a ser la segona).

Avui dia, un sistema com el suís, a Espanya constitueix pura ciència-ficció. Però estic segur que la madrilenya se sentiria menys estrangera si ella mateixa hagués estudiat (ep! Encara hi és a temps) català, basc o gallec. S’hi sentiria menys si, posem-ho arrodonit, un terç dels madrilenys sabés català, un altre terç basc i un altre terç gallec. S’hi sentiria menys si un terç dels llibres que circulassin per Madrid fossin en català.

Perquè aquest sentiment d’estrangeria parteix de dues fonts bàsiques: el desconeixement i l’imperialisme. El desconeixement és la millor benzina per a l’animadversió. Només es pot estimar allò que es coneix mínimament. Resulta difícil d’entendre com dues terceres parts dels espanyols es poden desentendre completament de les llengües i les cultures d’una tercera part d’individus que, si més no al DNI, comparteixen la mateixa nacionalitat. Fa de mal pair que ni un cinc per cent d’habitants de Cantàbria parli euskera, quan la comunitat autònoma basca és al costat; que ni un cinc per cent de ciutadans de Conca parli valencià, que ni un cinc per cent d’habitants d’Osca parlin basc ni català. Però subsanar aquestes mancances ajudaria molt, tots aquests espanyols, a no sentir-se estrangers quan paren per Barcelona.

Ja veuen, idò, si ho tenen de fàcil. Bastaria il·lustrar-se una mica, cobrir una part de la ignorància que passegen i rebaixar una mica el provincianisme de què fan ostentació cada vegada que en tenen l’oportunitat.