Respectau Alacant!

Des de la conquesta catalana, l’any 1247, Alacant és catalanoparlant. Durant prop de set segles ha estat catalanoparlant gairebé en exclusiva, sense compartir espai amb cap altra llengua. És cert que, a partir de l’ocupació borbònica i del Decret de Nova Planta (per al Regne de València, 1707), si més no entre les classes dominants, a Alacant el valencià ha compartit espai amb el castellà. I que el castellà, durant el darrer segle, s’ha anat estenent com una taca d’oli per la capital de l’Alacantí. Una llengua que fa relativament poc temps era totalment estranya a la ciutat del sud, ara mateix és la llengua dominant, la que parla més gent. Això queda fora de tota discussió. Però, en cap cas, no es tracta d’una situació diferent de la que hi havia a Helsinfors (ara coneguda per tot el món com a Hèlsinki) quan Finlàndia es va independitzar. Llavors a Helsinfors, més de dues terceres parts de la població tenien el suec com a primera llengua. I avui la situació s’ha revertit completament. Com es podria revertir a Alacant amb una política lingüística adequada.

Just abans de la guerra del 1936-39 (que, en algunes àrees va ser civil i en d’altres, senzillament, d’ocupació, com deien i proclamaven els mateixos ocupants), Alacant tenia entre les seues vies més emblemàtiques el Passeig Lluís Companys i l’Avinguda de Catalunya. El franquisme va treballar per esborrar qualsevol relació no ja entre Alacant i Catalunya, sinó entre Alacant i l’antic Regne de València. Per això, no només es varen esborrar les referències catalanes als carrers, i la llengua pròpia d’Alacant en la seua denominació oficial, sinó que fins i tot es va intentar bastir una «regió del sudest», formada per Alacant i Múrcia, perquè Alacant deixàs de formar part de la valenciania. S’ha estudiat de manera acurada com el franquisme va maldar per intentar aconseguir que els alacantins no se sentissin valencians. No ho varen aconseguir del tot, però negaríem l’evidència si no diguéssim que varen fer forat.

Des de la recuperació de la democràcia, ningú que no fos estrictament perifèric i residual, i situat en un extrem concret de l’espectre polític, no havia qüestionat la valencianitat lingüística d’Alacant. Contràriament, fins i tot molts valencianistes accepten que se situï Oriola dins l’àrea castellanoparlant, cosa que per a mi resulta totalment incomprensible, si ens atenem a la Història, a la documentació i als fets en general. Però bé, suposem que hem renunciat a Oriola perquè no teníem altre remei: ningú no qüestiona(va), si més no fins ara, la valencianitat lingüística d’Alacant. Nit de Foc, Sant Joan o La millor terreta del món no es poden dir en cap llengua que no siga la pròpia d’Alacant, entenc.

Però l’enemic és voraç i no en té mai prou. I això que diuen que ja són sis-cents milions! Què farien, si fossin una comunitat amb una llengua parlada per devers nou milions de persones! Sis-cents milions i no poden passar d’afegir-hi la nostra estimada, lluminosa, mediterrània, bella Alacant! Sis-cents milions i pledegen per menys de tres-cents mil individus quedant com uns imperialistes, lingüicides, supremacistes impresentables davant tothom! Perquè, endemés, quins drets els queden als setanta-mil ciutadans d’Alacant que tenen el valencià com a primera llengua? L’acord entre el PP i Vox constitueix un obús a la línia de flotació dels drets de tots aquests alacantins. Però també de tota la resta de valencians i de tots els catalanoparlants del món.

Molta gent els dirà a la plaça de l’Ajuntament, mentre perpetren el lingüicidi: «Respectau Alacant!». Tenc mala espina, i pens que no respectaran Alacant. Però estic convençut que deixaran tants habitants d’Alacant cabrejats, profundament emprenyats, que, a la fi, Alacant es farà respectar. Com es fan respectar la majoria dels pares i de les mares que, malgrat ser empesos pel govern a castellanitzar l’ensenyament, continuen apostant pel valencià.