Esperança per a l’Iran?

I contrasta poderosíssimament amb un règim que, si més no pels iranians que conec (i en conec alguns), no els representa en absolut. A pocs llocs del món es pot observar d’una manera tan descarnada la desconnexió entre el govern i la societat com a l’Iran. Ha bastat que es bombardejàs el quartel general de la guàrdia revolucionària perquè a les fotografies preses al carrer es vegin moltes més dones sense vel. (Ara les amenacen per whatsapp, però cada vegada el règim té menys poder per ficar-les a la presó o lapidar-les, si les titlla d’adúlteres).

Supòs que alguns lectors recordaran el magnífic episodi que va tenir lloc fa uns mesos en una univresitat de Teheran, la capital de l’Iran: hi havia un bar, com imposen els aiatol·làs, dividit. Una part era per a hòmens i l’altra per a les dones. Idò bé, hòmens i dones es posaren d’acord i varen tirar baix la paret de cartó pedra que dividia el bar en dos. I varen compartir espai alegrament. Evidentment, la guàrdia de la moral hi va intervenir, i se’n derivaren tot un seguit d’accidents i de persecucions, però el gest va ser inequívoc, polit, fantàstic. I pens que no té marxa endarrere.

Aquestes darreres setmanes l’Iran ha estat notícia per l’activitat bèl·lica: Israel va atacar objectius militars iranians (fonamentalment vinculats amb el desenvolupament del seu programa nuclear), va matar en els bombardeigs diversos caps militars iranians, va debilitar la guàrdia revolucionària (d’aquí la major facilitat de les dones de sortir sense dur el cap cobert) i va provocar la resposta (supòs que inevitable) de l’exèrcit iranià. De manera que començaren a enviar míssils contra Tel Aviv, fonamentalment. A la fi, també va entrar en guerra l’exèrcit dels Estats Units, i l’Iran, com a resposta, va bombardejar una base americana a Qatar. Al cap de pocs dies, emperò, es va produir un alto-el-foc, incomprensible per a molts mitjans de comunicació occidentals (generalment poc o mal informats, voluntàriament o involuntàriament, sobre el que passa al Llevant).

Dels meus contactes amb iranians, de seguida vaig detectar un moviment d’esperança. A la fi, el règim teocràtic iranià quedava tocat. Algú havia gosat ficar mà en una de les anomalies polítiques més grans del planeta. Era, deien els opositors al règim, tant a Europa com a l’interior, el moment de fer un últim esforç per enderrofar el règim.

Només va sorgir, entre aquestes veus d’esperança, un senyal d’alarma (crec que del tot encertat) de boca d’un general israelià retirat: hem d’anar molt alerta, perquè, com es va veure a l’Iraq i a d’altres llocs, som molt dolents exportant democràcia. Paraules de Yisrael Ziv. Certament, els opositors iraians consideren que són ells els que han de fer el canvi, els que han de dur a terme la renovació de la política iraniana, els que han d’acabar amb el règim teocràtic. Això, evidentment, no es pot fer des d’Israel ni dels dels Estats Units. (Europa no hi és ni l’espera ningú, ai las!). Però he detectat que tampoc no els sap greu si des de fora se’ls dona una mà, mentrestant.

De moment, per dir-ho a la manera periodística actual, han cessat les hostilitats. I això és una bona notícia. També fa la impressió que el règim iranià ha quedat debilitat a causa d’aquestes hostilitats. I aque el seu programa nuclear trontolla. I això també són bones notícies. Si més no, per als opositors iranians, i per a les dones d’aquell país, en general.

És hora, idò, de ressuscitar el moviment Dona Vida Llibertat, que va sorgir al voltant de l’assassinat de la jove kurda Masha Amini, un moviment absolutament extraordinari que entre nosaltres va passar mig desapercebut, però que a Teheran, a Isfahan i a d’altres llocs de l’Iran va concentrar centenars de milers de persones manifestant-se contra el règim. Deien les cròniques que a l’enterrament de la jove Amini, assassinada per dur el vel massa folgat, hi anaren devers un milió de persones. Són aquests iranians els que ara han de prendre la paraula. I mirar de revertir la trista situació del seu país. El canvi no pot venir de fora, certament. Però a fora hem d’estar preparats per donar suport al canvi. Potser avui, Hanif, Mohammedi, Firuzeh, Mariam, Aixraf, Massud... hi sou una mica més a prop. Brindarem amb sirah, quan això passi!