La insularitat, bona o dolenta per a les Pitiüses

Si ho comparam amb el pressupost de la Comunitat Autònoma, que és de 3.500 millons -la mitat- o el pressupost que dedica el Govern a ensenyament, uns 750 millons l’any 2.012, vol dir nou vegades menys, veim que la xifra és inabastable.

També ho podem comparar amb les xifres del dèficit fiscal, allò que els illencs pagam amb imposts al Govern Central i que no retorna a les illes, la comparació també impressiona: si agafam l’estudi de l’economista Àngel de la Fuente, proper a la fundació del PP -la FAES- que ha fet pel ministeri de Montoro, ens surten 1.483 millons, i altres estudis com el que va fer el Ministeri d’Hisenda l’any 2.005 donaven una xifra de 3.190 millons d’euros.

Agafem el que agafem, el que ens costa la insularitat és insoportable.

Però, quins són aquests costs? Idò coses molt corrents, anar a comprar és més car, exportar bens és més difícil perquè a les nostres empreses els costa més "treure" els bens cap a fora, accedir a serveis que no es presten a les Illes, pensem en un metge, en estudis universitaris que aquí no hi són, sempre és més car, has de pagar viatges, estades, etc. en fi, és bo de veure que la insularitat ens costa diners que el Règim Econòmic de les Iles Balears havia de compensar però que no ho fa en realitat. És clar que no tot el que aporta la insularitat és dolent, ben al contrari, de fet, no és un problema en si mateix doncs no té remei, és una circuntància. La nostra condició insular és el nostre principal aventatge com a destinació turística, ens fa únics, tenim molta més costa -platja, parlant clar- i estam a menys de dues hores dels principals mercats turístics, Alemanya, Gran Bretanya i Itàlia.

Però tornem als costs de la insularitat, a la part negativa, aquí en podem diferenciar de dos tipus:

• Els costs que podem repercutir cap als nostres clients, per exemple, si construim un hotel o elaboram un menú a un establiment turístic, malgrat tot sigui més car, tenim la capacitat de vendre més car, vol dir que els nostres marges són iguals o superiors a altres destinacions continetals i que les empreses seran competitives com a conseqüència del major atractiu de les nostres illes.
• Aquells costs que no podem repercutir a ningú perquè som naltros mateixos que els soportam, i la llista és llarga, i dolorosa: els jubilats de les illes tenen pensions més baixes que la mitjana de l’estat conseqüència de l’estacionalitat del turisme però soporten un cost de la vida més alt; els funcionaris o treballadors amb conveni on el plus d’insularitat no compensa ni de lluny la major carestia de la vida; les administracions públiques de les illes han de pagar per tot allò que compren per exercir les seves competències -salut, ensenyament, etc.- un cost més alt que administracions d’altres comunitats i per contra amb un finançament igual o inferior que els altres i que repercuteix en que ens donin un servei pitjor als ciutadans, pitjor sanitat, pitjor ensenyament, etc.

Per resumir, la insularitat és un cost que soportam els ciutadans, amb pitjors pensions i salaris, amb serveis públics més deficients que a altres comunitats. Si a n’això hi sumam que els nostres ingressos es fan costa de explotar els nostres recursos naturals i que existeix un dèficit fiscal que ens situa a la coa en finançament de l’estat sembla que aquesta aparent qualitat de vida i bonança econòmica pot ser un miratge que s’acabi més prompte que tard si entre tots no revertim la situació.