El dia de què?

Comencem pel principi: les Balears no existeixen.

Certament, hem d’admetre que hi ha un arxipèlag que rep aquest nom; hi ha una comunitat autònoma, hi ha una organització administrativa, hi ha una ràdio i una televisió autonòmiques, hi ha una universitat, etcètera.

Però, més enllà d’aquestes realitats físiques o organitzatives, les Baleares no existeixen com a expressió d’una identitat; no hi ha un sentiment de ‘ser balear’, no hi ha un col·lectiu que vulgui erigir-se en un suposat ‘poble balear’. Les Balears (tot i que és innegable que la insularitat és un poderós fet diferenciador) són una província més d’Espanya, com ho podria ser Cantàbria o La Rioja, sense gaires pretensions ni cap estridència. A La Rioja fan vi; nosaltres feim sobrassada i ens dedicam al turisme. I aquí s’ha acabat el recompte. Trobareu pocs eivissencs i formenterers que es reconeguin com a balears i estic segur que també en trobareu pocs de mallorquins i menorquins.

El segon Pacte de Progrés, sota la presidència de Francesc Antich, va llençar una campanya que es va arribar a fer molt popular: "Quatre illes, un país, cap frontera". Prompte, alguna ment enginyosa en va fer una versió molt més ajustada a la realitat: "Quatre illes, cap país, tot fronteres". Avui podem dir sense cap ombra de dubte que la campanya va fracassar i que la frase que s’ha demostrat vertadera és la segona. Fa falta alguna cosa més que un eslògan per cohesionar les Balears.

Avui és un bon dia (el Dia de les ‘No Balears’) per fer-se un parell de preguntes.

Aquí va la primera: és desitjable, un major grau d’identitat i cohesió a les Balears?

Jo trob que sí. És una frase tòpica, però la unió, quasi sempre, fa la força. En els darrers temps n’hem tengut un bon exemple, i amb una iniciativa que ha sorgit d’Eivissa i que ha acabat sent assumida pel conjunt dels illencs i per l’administració balear: l’oposició a les prospeccions petroleres. És bastant millor que ens enfrontem a les petroleres i al Ministeri d’Indústria tots els ciutadans de les Balears, amb les seues corresponents administracions, que no nosaltres sols. Tendríem cap possibilitat, si ho féssim només els eivissencs?

La segona pregunta és: s’està fent alguna cosa, per construir una identitat balear?

No ho pareix. De fet, crec que anam just en sentit contrari. Si es volgués construir aquesta identitat, pens que s’hauria de fer just al revés: en lloc de pretendre que la identitat i la cohesió s’han d’irradiar des de Palma de Mallorca, com un efluvi màgic, s’hauria de deixar que aquesta identitat nasqués de la confluència, del que puguin aportar les idiosincràsies pròpies de cada illa; al producte resultant (fos poc o molt, aquest producte) sí que li podríem dir de veritat identitat balear; seria una identitat molt més autèntica que la idea de Balears que se’ns vol vendre.

Només posaré un exemple il·lustratiu de com es pretén ‘construir’ les Balears. Quina és la capital de Mallorca?: Palma. I la capital d’Eivissa?: Palma. Sí, sí...: Palma. Palma de Mallorca és, oficialment, la capital de les Illes Balears; hi ha una llei que així ho reconeix. Vila, en canvi, no està reconeguda ni tan sols com a capital d’Eivissa. Qualsevol eivissenc entén que això és absurd.

Vull fer una darrera matisació: la culpa que això passi no és dels mallorquins. Aquí, la culpa de seguida l’amollam als mallorquins, i, hala!, com que és cosa del centralisme, ja podem anar a dormir tranquils. La culpa és nostra, dels eivissencs; començant pels diputats eivissencs, que haurien de defensar al Parlament els nostres interessos en lloc de les directrius que els han marcat els seus partits. Hi ha 12 diputats eivissencs que seuen al Parlament balear, d’un total de 59; és un número més que suficient. I, en segon lloc, la culpa és dels electors eivissencs, que no els exigim amb prou contundència que defensin una altra forma de veure les Balears que no sigui la que ja coneixem de sempre.

Avui és el Dia de les Balear. Es llegirà algun discurs, es faran concerts i carreres de trotons (l’esport nacional balear?). Però jo crec que, en realitat, hi ha molt poca cosa que celebrar.