Més sobre els cristians al Orient Mitjà

I, per enmig, impacten els comentaris sobre el reclutament d’al·lotes aquí mateix, entre nosaltres, sobre la manipulació d’infants de pocs anys, sobre els atemptats comesos per nenes de menys de deu anys que s’autoimmolen (enviades per adults encegats de fanatisme, o fredament calculadors, mai no ho sabem).

Reben les persones –que és el més greu de tot-, però també rep la cultura, la història, allò que han anat construint generacions i generacions de persones humanes. Perquè, juntament amb les persones, rep també el patrimoni històric. Mesopotàmia, Sumèria, Caldea, Assíria, han de ser completament esborrades del mapa. Per això, tresors de la Humanitat són destrossats sistemàticament per aquesta colla de fanàtics.

I tot això, per què ho fan ? Amb quina finalitat? Pens que l’Estat Islàmic està portant a terme tots aquests actes espectaculars, esbojarrats, ebris de crueldat i de fúria, per posar-nos davant dels ulls una cortina de fum que amagui la part més tràgica del seu projecte : la neteja ètnico-religiosa que s’està produint a bona part de l’Orient Mitjà, les principals víctimes de la qual són, arreu, els cristians.

El mes passat acabava amb unes xifres esborronadores que ens oferia l’ACNUR, l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de guerra. Ens parlaven, per exemple, de l’eliminació sistemàtica, fredament planificada dels assiris. Els assiris es troben (o es trobaven) dividits entre Síria i el Kurdistan (tant a la part sota sobirania turca com a la part meridional, formalment a l’Iraq). La majoria dels assiris parlen arameu, i n’hi ha una part que parlen una mescla d’arameu i arcadi (que era l’antiga llengua de Mesopotàmia). Abans de començar la implantació de l’Estat Islàmic al territori que ara ocupa, entre Síria i l’Iraq, hi havia dos-cents mil assiris a Síria. Actualment, segons les dades de Nacions Unides, amb prou feines n’hi queden mil cinc-cents. Menys de l’u per cent dels assiris continuen vivint en els territoris que havien habitat durant els darrers cinc mil anys. La neteja ètnico-religiosa ha estat pràcticament absoluta.

Entre els dos darrers dies del passat mes de febrer, més de tres mil assiris abandonaren la ciutat d’Al Hasaka, després que devers un centenar de persones fossin segrestades per l’Estat Islàmic. I, en aquell moment, hi havia sis-centes famílies acollides a la catedral de Santa Maria, a la mateixa població d’Al Hasaka. El que vaig poder llegir sobre l’acolliment a la catedral d’aquella població em recordava el que havia succeït, fa devers un any, a les esglésies cristianes d’Erbil, capital del Kurdistan Meridional, després d’un altre èxode de cristians iraquians i siris.

Els que fa un any es refugiaven a Erbil avui han passat, majoritàriament, a àrees menys convulses de l’Orient mitjà, bàsicament a Turquia (on l’ambient en relació als cristians tampoc no és que resulti gaire respirable, segons les zones), i al Líban. Beirut està esdevenint novament un lloc de refugi per als diferents, de tolerància interreligiosa i de Civilització (vegeu, si no, la valenta actuació de la periodista libanesa Rima Karaki, tallant el clergue islamista Hanai Al-Seba’i, quan aquest li va faltar al respecte durant una entrevista per a la televisió, intervenció que corre profusament per youtoube).

Pens que les Nacions Unides i la comunitat internacional en general –també la Unió Europea- haurien de prestar més atenció a aquesta neteja ètnica, davant aquesta persecució religiosa, que s’està consumant sistemàticament, i davant la qual fa la impressió que només els Estats Units i, en menor mesura França i alguns aliats europeus, han gosat moure un dit.