Reflexions postelectorals (II)

A les illes Balears, allò que més crida l’atenció és que el partit que ha tret més vots és el que té més poques possibilitats de formar govern. Veient que no tendrien majoria absoluta, atenent a les polítiques realitzades al llarg de la legislatura, devien fiar la possibilitat de formar govern al fet que l’extrema Espanya entràs al Parlament, i que tengués els diputats suficients per servir-los de crossa. Els mitjans de comunicació havien vaticinat unes quantes vegades que UPyD trauria representació al Parlament de les Illes Balears, cosa que mai no ha ocorregut. Posteriorment, i veient la desfeta previsible dels de na Rosa Díez, apostaven al fet que Ciutadans no només entràs, sinó que pogués arribar a tenir fins i tot un grup parlamentari. Per sorpresa meua –ho he de reconèixer-, Ciutadans ha entrat al Parlament de les Illes Balears. Però amb dos diputats, xifra que per mi es troba bastant per damunt del sostre que mai els hauria vaticinat, aquí a les nostres illes. Però amb els vint del PP i els dos de Ciutadans encara en falten nou per fer la majoria absoluta.

Retornem a la qüestió dels pactes. El partit més votat a les illes Balears, la minoria més gran del Parlament de les Illes Balears, és el PP. Com he apuntat abans, resulta si més no sorprenent que el partit que té més diputats sigui el més improbable per poder configurar un govern. La raó és ben senzilla: la política de terra cremada del govern que ha presidit José Ramón Bauzá inhabilita el seu partit per poder pactar amb ningú. Això, almanco des d’una perspectiva estrictament estadística, és molt estrany. Normalment, el partit més votat sol ser també el que té més possibilitats d’entendre’s amb d’altres forces polítiques. Així ocorre amb Convergència i Unió al Principat. CIU ha fet pactes, al llarg de la seua història, amb UCD, el PP, ERC… amb qui li ha convingut, vaja. A Alemanya passa igual: la CDU d’Angela Merkel ha pactat, segons conveniència, amb els Liberals, amb els Verds, amb el Partit Socialdemòcrata… Aquí, emperò, el PP, el partit que ha obtingut més vots, no pot fer govern enlloc.

Això hauria de portar a una profunda reflexió interna al PP: per què ningú no vol pactar amb ells. L’actitud dels seus dirigents em pareix prou semblant a la dels tertulians espanyols que s’han esparracat les vestidures per mor de la xiulada a l’himne espanyol a la final de Copa entre l’Athletic Club i el Barça, però que no han fet ni la més mínima reflexió sobre per què les aficions d’ambdós equips, en pes, de manera pràcticament unànime, varen decidir dur endavant l’esmentada xiulada. De fet, és el mateix partit polític que, en analitzar el procés sobiranista de Catalunya, s’estalvia completament d’interrogar-se sobre per quina raó té tants seguidors. Posar-se una bena davant els ulls i mirar de no veure la realitat constitueix la via més lògica per intentar imposar algun punt de vista estrictament dogmàtic o doctrinari. Vull suposar que la majoria dels dirigents del PP de les Illes Balears no destaquen ni pel seu dogmatisme ni per la seua voluntat d’imposar doctrina.

Descartat el PP, les aliances les faran els altres. El govern de les Illes Balears fa pinta de tripartit (PSIB-MÉS-Podem), el del consell d’Eivissa en fa de bipartit (PSIB-Podem), igual que el de l’Ajuntament de la Vila d’Eivissa (PSIB-Guanyem). Com es construeixi l’arquitectura d’aquests acords, emperò, a hores d’escriure aquest paper encara resulta un misteri.

Un dels actors clau d’aquestes aliances és l’emergent Podem/Podemos (a Eivissa, Podemos, sense més històries). Fa la impressió que els representants d’aquesta "força emergent" s’estimarien més que es fessin governs entre el PSIB i MÉS, amb suport extern seu. Però els dirigents d’aquests dos partits ja es deuen ensumar com seria de difícil governar en minoria sense fer els representants de Podem copartíceps de les decisions (i de la feina) que s’han de desplegar des de les institucions on es governi. I, també m’ho vull imaginar, els de Podem deuen tenir prou pipella com per veure que, si per la seua tossudesa, finalment acabàs governant el PP, difícilment el seu electorat els ho podria arribar a perdonar. Seria una paradoxa total, però en política les paradoxes resulten més habituals del que pugui semblar. Allò que no s’ha pogut aconseguir des de l’extrema Espanya potser es podria aconseguir des de l’esquerra dita alternativa. El temps ens ho aclarirà. Reflexió final: mala peça al teler, quan els pactes de les illes Balears pateixen la interferència de Madrid. Els temps anirà esvaint dubtes.