Anar a missa (o no)

Un dels arguments dels partidaris que aquests representants del poble agnòstics vagin als oficis religiosos és que representen tots els eivissencs i que, per tant, en funció dels seus càrrecs, hi haurien d’assistir. Certament, almanco nominalment, la majoria dels eivissencs són catòlics (encara que la nòmina de practicants sigui sensiblement més baixa). D’altra banda, puc acceptar que les celebracions religioses de les Festes de la Terra comporten un element clar d’afirmació de la personalitat nacional dels eivissencs. Vull dir que, certament, la conquesta de 1235 –commemorada a les esmentades Festes de la Terra- va ser alhora una conquesta cristiana (fet que el laïcisme actual sol deixar de banda) i una conquesta catalana (fet que passa per alt deteminada jerarquia eclesiàstica, dins la qual –almanco per la pràctica observada des de l’exterior- pens que hi podem incloure Vicente Juan Segura, bisbe d’Eivissa).

El fet que la conquesta fos catalana i cristiana alhora obliga els nostres representants a anar a missa? Depèn. Depèn, fonamentalment, del tipus de relació que vulguem que la nostra societat estableixi entre les confessions religioses i els poders públics. Certament, declinar la invitació a les celebracions litúrgiques dels dies de Santa Maria i de Sant Ciriac i, en canvi, acceptar les d’altres confessions religioses no s’aguanta per enlloc. Només es pot explicar –i d’això un comentari a les xarxes de la senyora Gloria Santiago ens en va donar la dimensió exacta- per pur paternalisme. Anar a missa (catòlica) és propi de carques, de nacional-catòlics i persones antiquades, segons aquest punt de vista, i, en canvi, anar a la celebració del final del Ramadà constitueix un acte intercultural «muy bonito», que produeix un profund plaer a l’eurocèntric de torn. Paternalisme pur i dur, que, des del meu punt de vista, hauria d’ofendre profundament els musulmans.

Una de les grans conquestes fruit de la Il·lustració, a la nostra part del món, ha estat la separació entre l’Església i l’Estat. Els poders públics han de ser independents dels poders religiosos. La res pública afecta tothom: la religió constitueix un afer íntim, privat, propi de cada ciutadà. Atenció! No estic dient que les societats que separen clarament la religió de la cosa pública siguin formades majoritàriament per gent que no practica cap religió. Al contrari: tant als països del nord d’Europa com als Estats Units d’Amèrica la pràctica religiosa és molt superior a l’existent entre nosaltres (si en descomptam els practicants de la religió musulmana, en auge a la nostra part del món). I, en canvi, la separació entre Estat i Església és d’allò més clara.

Nosaltres, en canvi, vivim l’etapa posterior a una promiscuïtat elevada entre jerarquies religioses i poders públics, i encara portam el pes de les conseqüències de tot allò. Seria molt higiènic per a tothom que es produís una relació entre ambdues institucions semblant a la que hi ha a les democràcies més avançades.

D’altra banda, també és cert que la religió, entre nosaltres, ha estat –i, a determinats segments de la nostra societat, encara és- un element de sociabilitat, d’interrelació entre les persones. Històricament –fins i tot a la història recent- la gent s’ha interrelacionat, s’ha inter-relligat, ha fet religió, del fet de trobar-se a la celebració setmanal de la missa. No crec que hàgim d’oblidar aquest vessant social, sense sobredimensionar-lo ni menystenir-lo.

Des d’un altre punt de vista, no sé si s’adiria molt amb l’Evangeli el fet de voler que els que no són creients participin en els actes religiosos com si ho fossin. He espigolat una mica dins la Bíblia, amb especial esment del Nou Testament, i no he trobat cap evidència que els agnòstics hagin d’anar a missa. Per tant, no acab d’entendre per què la màxima jerarquia eclesiàstica d’Eivissa els hi vol tenir tant si són catòlics com si no. De la mateixa manera, no entenc per quina raó les autoritats civils han d’ocupar seients especials en un acte religiós, ni per quins set sous les autoritats religioses ho han de fer als actes civils (com encara ocorre, de manera única, amb la jerarquia catòlica, almanco a Eivissa).