El nostre model és la canya

El nostre model, actualment, és l’exclusivitat. Posar una canya a 1,5 o 2 euros és una vulgaritat, és una merda de preu que podria pagar qualsevol pobre, i això no interessa; si poses les canyes a 2 euros no vendrà na Paris Hilton a beure-se-la (es veu que na Paris és clienta de l’establiment). Paris Hilton cobra una pasta (incomprensiblement) per fer com que és disc jockey, quan no és disc jockey ni és res; i hi ha persones que (més incomprensiblement encara) paguen una pasta per veure-la fer com si fos disc jockey. Jo no ho entenc, no pagaria ni un cèntim d’euro per veure un disc jockey tan exclusiu. Però així és com funciona el nostre sistema; això és Eivissa, ara mateix: una aparença que se sosté en una altra aparença, un nevulat de fum sense cap foc que l’alimenti.

Entenc que el compte del restaurant Juan y Andrea es torni un fenomen viral entre els twittejadors d’Albacete o de Lugo, on la canya deu costar 1 euro i el cafè 0,8. Però no entenc que cap eivissenc o formenterer es pugui mostrar sincerament escandalitzat per aquests preus. Deu ser que no han demanat mai una aigua a una discoteca.

Eivissa demostra una enorme capacitat per viure en una contradicció permanent: d’una banda voldríem un turisme sostenible, fins i tot fer una passa endarrere, recuperar l’Eivissa que va ser...; de l’altra, volem que la pasta ens entri a palades i no estam disposats a rebaixar un cèntim el nostre preu. Ens pareix malament que la canya costi 7 euros en un restaurant a ses Illetes, però tampoc no volem que venguin les classes baixes britàniques a beure cervesa a Sant Antoni. Ni sí ni no ni tot el contrari.

Potser és que no sabem què volem. Quasi tothom està d’acord que s’ha de canviar el model turístic, que s’ha de reduir la pressió, que s’ha de restablir l’ús públic de les platges, que estam massa lligats a l’oci nocturn o diürn... Però com s’ha de fer, cap a quin model s’han d’anar, és una cosa més difícil d’aclarir. No em val que em diguin que el nostre model turístic ha de ser més ‘sostenible’. ‘Sostenible’ és una d’aquelles paraules que, de tant gastar-les per no dir res, han perdut quasi tot el seu valor. Sostenible com i sostengut amb què?

Mentrestant, l’aposta de molts empresaris a les Pitiüses és ara mateix molt clara: com més car millor, com més exclusiu millor...; no interessen les classes baixes, però tampoc no interessen les classes mitges ni les famílies amb nens ni cap altra cosa que se li paregui. Interessen els joves amb un cert poder adquisitiu, que estan molt més pendents de fer-se un selfie amb Paris Hilton al darrere que de la música que posa la celebritat; si per un moment es fixassin en la música, potser trobarien que estan pagant un preu molt car.

No entenc per què la gent critica el restaurant Juan y Andrea de Formentera. Si el nostre model és la canya... a 7 euros. Si s’ha de posar a parir aquest restaurant, també hauríem de posar a la llista totes les discoteques, beach clubs, moltíssims de restaurants, molts d’hotels, botigues, botiguetes i fins i tot algun presumpte hippie que ven per 50 euros un tros de tela que ha comprat a l’Índia per 0,5. El turisme a les Pitiüses ara mateix es divideix entre els VIPs i la morralla, entre els que pagaran 150 euros per un plat de peix fresc sense ni adonar-se’n i els que han de mirar les cartes dels restaurants amb lupa. Com a destí turístic, constituïm un autèntic monument al liberalisme: el preu d’una cosa no és més que el que algú estigui disposat a pagar per ella. I quan hi ha alguna gent disposada a pagar autèntiques bestieses, deixen d’interessar les classes mitges i les famílies, que havien set, antany, els principals elements d’un model turístic jo diria que més ‘sostenible’ que aquest. Què quedarà d’Eivissa si els nous rics ens donen l’esquena?...

Per cert, es calcula que Paris Hilton posseeix una fortuna de 1.300 milions d’euros. Desconec quina part dels seus ingressos prové de la seua activitat com a disc jockey, però estic segur que gràcies a Eivissa s’emporta d’aquí molts més sous que no deixa com a turista.