Pralat, Dzieki! (Gràcies, monsenyor!)

Per situar-nos, hauríem d’aclarir qui és Charamsa i què és la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Comencem pel nostre personatge. Krzysztof Olav Charamsa va néixer a Gdynia, Polònia, l’any 1972, no molt lluny del dia de Sant Jordi. Es tracta, per tant, d’un dels membres més joves entre els vint-i-cinc que formen la Congregació, però hi té un càrrec important: el de secretari adjunt de la Comissió Teològica Internacional. En principi, idò, es tracta d’una veu autoritzada del Vaticà sobre qüestions nacionals.

La Congregació per a la Doctrina de la Fe, segons la definició que en fa l’article 48 de la Constitució Apostòlica, és l’òrgan que custodia la correcta doctrina catòlica. Dit ras i clar: és l’organisme que se n’encarrega de dir si una determinada idea està d’acord o no amb els dictats de la Santa Mare Església. L’anterior president era Joseph Ratzinger, qui va deixar de ser-ho en esdevenir el cap de tota l’Església, en forma de papa Benet XVI. El va succeir al capdavant de la Congregació per a la Doctrina de la Fe el cardenal nordamericà William Joseph Levada, que n’ostenta la direcció fins a dia d’avui. Hem de suposar que les opinions de monsenyor Krzysztof Olav Charamsa estan d’acord amb el que disposa la congregació a la qual representa (i, per extensió, que són doctrina per a l’Església catòlica).

Referint-se a les preses de posició de la Conferència Episcopal Espanyola sobre el procés independentista de Catalunya, l’alt càrrec del Vaticà diu: «Quan fan declaracions dient que la unitat d’Espanya és un bé moral i totes aquelles coses, em preocupa molt. Aquesta afirmació és totalment falsa a la llum de la doctrina social de l’Església. És inadmissible». Atenció: no diu que vagin una mica desencaminats, o que s’hauria de matisar, o que es pot discutir. Ho diu ben clar: és inadmissible.

En relació al dret d’autodeterminació dels pobles, ho té igual de clar que ho tenia Joan Pau II (també polonès) o que ho té l’actual papa Francesc: «la doctrina social de l’Església defensa el dret d’autodeterminació dels pobles». De quins pobles? Dels pobles, dels que decideixen que són pobles, dels que vulguin autodeterminar-se. Que jo sàpiga, actualment, a l’Estat espanyol només Catalunya reclama aquest dret. Res a discutir. La base d’aquesta afirmació resulta ben clara, també, per al prelat vaticà: «La història, la cultura, la llengua són elements que justifiquen la lluita per la independència per a un cristià». Malauradament, emperò, hi ha cristians que no veuen aquesta justificació, o que no l’entenen, o que pateixen intentant seguir la Conferència Episcopal Espanyola en comptes de fer cas del que diu la Congregació per a la Doctrina de la Fe.

Finalment, Charamsa explica que el 9 de novembre passat, dia de la consulta sobre la independència, en què més de dos milions de catalans varen votar i prop de dos milions varen dir que volien que Catalunya fos un estat independent dins la Unió Europea, va ser a Catalunya. «Hi era amb els meus amics catalans i cristians, que estimen l’Església i la pàtria, que és un valor cristià. En aquest dia, en la llarga cua per votar, vaig veure el patiment d’altres creients que sentien un conflicte de consciència injustificat i imposat de manera immoral». Imposat per la Conferència Episcopal Espanyola, naturalment.

Entenc que els bisbes, en general, farien bé de no anar amollant idees polítiques d’acord amb la seua visió partidista i partidària, sinó que, en pontificar sobre aquestes qüestions, haurien d’estar molt atents al que en diuen els seus propis òrgans de govern. Qualsevol bisbe espanyol simpatitzant del PP, per dir alguna cosa, hauria de tenir molt clar tot això que, sense pèls a la llengua, ha aclarit monsenyor Charamsa.