Kafka dins del tub

Ah, i donem gràcies perquè es tramita per la via d’urgència, que, si no, no ho acabarien aquesta legislatura. Si canviar un tub és tan difícil, com s’ho han fet, per executar obres molt més complicades?, per exemple, per canviar un tub, un colze i una clau de pas...; construir depuradores, posar en marxa dessaladores, interconnectar-ne dos o tres, aixecar paradors nacionals... (ah, però, ara que hi caic..., si tot això no ho han sabut fer encara!). Un ja no sap si agafar-s’ho de broma o de veres. Ens ofegam en un got d’aigua. O en un tub d’aigües fecals. Els que varen fer el primer aeroport modern d’Eivissa, als anys 60, devien ser uns autèntics genis...; els que varen aixecar les murades de Vila, al segle XVI, devien ser extraterrestres... Haurien pogut fer les murades, amb una teranyina burocràtica com l’actual?

El nou conseller de Medi Ambient, en Vicenç Vidal, almenys ha set sincer: no hi haurà tub per a l’estiu de 2016, perquè no hi ha prou temps per a la tramitació i execució de les obres, per molt que ho desitgin els vesins de Talamanca i per molt que es declari d’urgència. M’agrada la sinceritat. No m’ha agradat tant la insistència dels nous governants en donar la culpa als altres: que els del PP no havien deixat res fet, que en Bauzá ha enganyat la ciutadania...; la vella i coneguda cançó plorosa. M’és igual, encara que la lletra de la cançó sigui vertadera. El fet que la nova presidenta i el nou conseller puguin donar la culpa a l’anterior govern del PP, no els converteix a ells en millors polítics o en gestors més eficaços; senzillament, posa de manifest l’absoluta incapacitat d’una administració per fer una mica de via a l’hora de solucionar un problema greu però senzill: canviar un tub. Crec que en Bauzá i el PP ja han rebut el veredicte dels electors, i que aquest veredicte ha set prou clar; no fa falta que el PSOE o qui sigui ens descobreixi que varen fer les coses malament: la gent ja se n’adonava. Ara, el que s’espera és que els nouvenguts ho facin millor.

Crec que els partits no adopten el punt de vista correcte, a l’hora d’enfrontar-se a l’herència dels governs anteriors. Des de l’òptica d’un ciutadà normal i corrent, que no milita enlloc ni és fanàtic de cap partit, és el Govern balear, o l’administració que pertoqui, qui és responsable del problema; és igual si abans hi varen ser els del PP i abans també hi vàrem ser nosaltres però és que més abans hi varen ser els del PP una altra volta... Buf!, quina peresa!... Pareix que els que havien de resoldre els problemes sempre són els que governaven abans, mai els que governen ara. La dialèctica del ‘i tu més’ ha rebaixat la política al nivell d’una conversació de parvulari (entre nens, no entre mestres) i són pocs els polítics que en saben sortir. Aquesta falsa dialèctica està fora de la racionalitat més elemental i només s’entén des d’una mentalitat grupal, on l’individu es dissol i perd el criteri i part del cervell, com si els que són d’un partit polític fossin hooligans d’un equip de futbol. Aquesta pareix que és la típica mentalitat balear ‘de partit’: o ets dels nostres (que són els bons) o ets dels altres (que naturalment són la pesta). Estic segur que el propietari d’un negoci a Talamanca, que veu com li esclata un emissari al nas mentre ha de seguir pagant nòmines i impostos, no ho veu de la mateixa manera, sigui quin sigui el seu signe polític.

A l’agenda política, avui en dia, es parla de la corrupció, del finançament injust, de la independència de Catalunya o del maltractament animal... Són tots temes que mereixen ser-hi, no dic que no. Però la necessitat de millorar l’eficàcia d’una administració absolutament embussada no està als primers llocs de l’agenda, ni molt menys. Una administració tan embussada com arcaics i ineficaços són els partits polítics que la (des)governen. És un assumpte que, com l’emissari de Talamanca, hauria de reclamar el nostres interès amb la màxima urgència; el patim tots, cada dia, d’una manera o d’una altra, directa o indirectament. El sistema ha arribat al nivell d’una novel·la de Kafka, però, com els personatges d’una història, els que hi són a dins ja ni s’adonen que han perdut qualsevol contacte amb la realitat.