Taxes tòxiques vora el mar

L’ecotaxa és una qüestió simbòlica i irrenunciable per als partits de l’esquerra. És més que una taxa: els representa (especialment als de Més i Podemos), els projecta i els defineix davant del públic, és estendard i bandera.

És estrany que l’esquerra, tan procliu a la memòria històrica, integrada (almenys en part, em consta) per gent culta i llegida, decideixi estrellar-se una altra vegada amb un mateix símbol.

Això dels símbols s’ha d’agafar amb pinces. Sobretot quan es fiquen a la mateixa coctelera que hi ha els impostos o el català: alcohol d’alta graduació, absenta al·lucinògena. El TIL també va ser una qüestió simbòlica. En Bauzà, amb el seu aspecte de gestor ben pentinat, ens va aconseguir enganyar uns mesos...; però era un simbolista nat, un decadentista radical; a la tauleta de nit hi deu tenir ‘Les flors del mal’ de Baudelaire. Si seria simbòlic, en Bauzá, que fins i tot va fer una Llei de Símbols...

Jo em pensava que, després del deliri simbòlic dels darrers quatre anys, ingressaríem en una fase de realisme social d’esquerres. M’havia equivocat. L’ecotaxa és irrenunciable i simbòlica. I és així que el Govern de n’Armengol esdevindrà també un govern més simbòlic que no eficaç.

Jo m’estimaria més que fos un govern simbiòtic. Seure amb els hotelers. Fer-los la bona. Pactar. Consensuar. Mirar de fer amics. Convidar-los a te (ecològic) i galetes (integrals) amb llet (de cabra orgànica). Convèncer-los. Fer una mica de política.

En aquesta mateixa columna, fa un parell de mesos, em vaig mostrar favorable a la implantació de l’ecotaxa. Però en aquestos mesos s’han produït algunes novetats.

La primera és que, als residents, també se’ns cobrarà l’ecotaxa. Que els residents hagin de pagar un impost turístic senzillament és inacceptable, encara que sigui per complir la legislació.

La segona és la impossibilitat, en principi, de cobrar-la als ports i als aeroports; això converteix els hotelers en recaptadors d’un impost que no desitgen. El mateix va passar amb l’ecotaxa de n’Antich. La mateixa pedra: la mateixa entrepussada.

La tercera és que l’eficàcia de l’ecotaxa depèn de la regularització dels pisos turístics; si no, sí que seria una injustícia flagrant per als hotelers. Però aquesta regularització s’haurà de veure com es fa i si és convenient i possible. Aquest factor no hi era l’any 2002 i ara dificulta encara més la implantació de l’impost.

La quarta (i per a mi és tan important com les altres) és que, si l’ecotaxa es cobra per cap, l’impost penalitza clarament el turisme familiar davant del turisme d’oci: a proporció, li resulta més onerós a un matrimoni amb dos fills que no a un grupet de quatre clubbers. A Eivissa necessitam més famílies i menys clubbers.

Vull matisar que tampoc estic d’acord amb el que argumenten els hotelers. Crec que no tenen raó quan diuen que les Balears no tenen un problema d’ingressos sinó ‘de gestió’. Les Balears tenen un problema d’ingressos com una catedral de gros, apart dels problemes de gestió que puguem tenir també.

Aquestos dies, que es parla tant de l’ecotaxa, em ve molt al cap el que va ser vicepresident econòmic amb l’Executiu d’en Bauzá, en Josep Ignasi Aguiló (liberal fins al moll de l’ós i un dels primers que l’expresident Bauzá va decapitar). N’Aguiló, abans de ser guillotinat políticament, com que veia que no hi havia d’on treure un duro, es disposava a aprovar una bateria d’impostos verds: cànon de consum i sanejament d’aigües, impost sobre envasos de plàstic no retornables, impost contra el dany ambiental a les grans superfícies comercials...

No em diguin que un impost contra el ‘dany ambiental’ de les grans superfícies no té un ressò absolutament ‘podemita’?... No ho dic per res, eh?, nomes ho volia deixar caure...

Crec que, amb el tema de l’ecotaxa, s’està posant l’emblema per damunt del problema. El famós impost ecològic dels nassos està funcionant com una cortina de fum, que tapa la magnitud real dels nostres problemes: mentre ens barallam per l’ecotaxa, no atenem a la situació d’emergència ambiental que viu Eivissa.

Però, en fi, l’ecotaxa és un símbol i els símbols són irrenunciables. Jo, a partir d’ara, també em dedicaré a les qüestions simbòliques. Això que llegiu ja ni tan sols és un article. Ce n’est pas une pipe. No espereu de mi res altre que poemes. Taxes tòxiques vora el mar...