Més Europa (per superar crisis)

La guerra de Síria té molts matisos i presenta molts elements polièdrics i àdhuc calidoscòpics. No es pot analitzar d’una manera simplista. D’una banda, tenim l’origen del conflicte en el fet que Síria és una dictadura hereditària que s’ha afiançat al poder i que no el vol amollar sota cap concepte. L’origen de la dictadura del partit únic Baas és l’anomenat ‘socialisme àrab’, que, fa devers cinc dècades, sota la batuta de Nasser, es va estendre per diversos estats de l’Orient mitjà. En produir-se les diverses ‘Primaveres àrabs’, a Síria s’inicià un conflicte que enfrontà, en principi, el règim del dictador Al Assad amb tota l’oposició. L’oposició era, emperò, tan diversa que difícilment podia convergir en un únic projecte, o en un projecte comú. Abastava des de les forces polítiques de caire democràtic, que pretenien fer avançar Síria cap a una democràcia parlamentària, fins a les forces polítiques islamistes que consituïen l’embrió de l’anomenat Estat islàmic.

Ben aviat, el conflicte va deixar de basar-se en un enfrontament entre dos bàndols i en va enfrontar tres: el règim baasista, l’oposició democràtica i l’Estat islàmic. Les conseqüències varen ser dramàtiques per a molts ciutadans que, sense voler-ho, s’hi varen trobar directament involucrats. A les àrees ocupades per l’Estat islàmic, immediatament es va perpetrar una persecució política (contra tots aquells que no estiguessin d’acord amb l’establiment d’una dictadura teocràtica), religiosa (amb un èxode immediat, per exemple, dels cristians, que han estat ferotgement perseguits), i nacional (amb l’enfrontament directe amb els peixmerga del Kurdistan sirià).

L’Estat islàmic ha pogut agafar posicions perquè, des de la comunitat internacional, no s’ha sabut com fer front a la seua progressió. Els americans (i, darrere d’ells, la NATO) han estat extremadament cautelosos, conscients que la intervenció exterior de vegades actua més com a agreujant que no com a solucionador dels conflictes enverinats. La Unió Europea, mancada d’una política exterior comuna, ha cedit tot el protagonisme a Alemanya (i, en menor mesura, a França), com si s’estigués produint una espècie de regressió a etapes colonials. El conflicte sirià i la consegüent crisi dels refugiats ha posat de manifest la necessitat imperiosa que Europa es doti de més poder polític propi (al marge dels estats i per sobre dels estats), per tal de poder bastir una política exterior unificada, que representi tota la Unió Europea i que pugui actuar internacionalment amb una sola veu.

Els que no han tengut dubtes a l’hora d’intervenir en el conflicte (soterradament o obertament) han estat tant les monarquies del Golf Pèrsic, amb Aràbia Saudita al capdavant, com Rússia. Les monarquies del Golf han donat suport econòmic (i tal vegada també logístic) a l’Estat islàmic. L’establiment d’una nova teocràcia en aquesta àrea, amb la consegüent desestabilització de l’Iraq i de Síria és convenient per als seus propòsits expansionistes. La intervenció ha estat tan preocupant que antics enemics acèrrims com l’Iran i els Estats Units han arribat a principis d’acord per combatre l’Estat islàmic. Recordem que l’Estat islàmic és sunnita, mentre que l’Iran compta amb una majoria xiïta.

I Rússia ha apofitat l’avinentesa per ajudar l’aliat Al Assad, teòricament contra l’Estat islàmic, però també (com s’ha posat de manifest des que Putin ha donat l’ordre d’intervenció militar) contra l’oposició democràtica al règim baasista.

La immensa majoria dels refugiats, emperò, buscaran aixoplug a Europa. I és per això que Europa no pot estar en segona fila a l’hora d’intentar resoldre el conflicte que s’ha desfermat a Síria. Però, per poder ser actor de primera línia, Europa ha de comptar amb una política exterior pròpia unificada, que li permeti prendre decisions ràpides i superar aquesta etapa, lamentablement cagadubtes i poc operativa.