Per a què serveix una tele pública?

L’accés a informacions objectives i contrastades i a una pluralitat d’opinions, siguin crítiques o no amb el poder establert (però especialment si ho són), és un element imprescindible per al funcionament correcte del sistema democràtic. Tan imprescindible, o més, que anar a votar, celebrar referèndums o afiliar-se a partits polítics. Si aquest accés no es dóna, podem considerar que els ciutadans viuen enganyats, i la democràcia es corromp.

L’accés a una informació de qualitat es pot garantir de tres maneres: en primer lloc, a través d’una pluralitat de mitjans de comunicació privats, que mantenen línies editorials divergents, o, almenys, contrastades; en segon lloc, a través d’uns mitjans de comunicació públics ben aïllats dels interessos partidistes, capaços de reflectir la naturalesa diversa d’una societat de persones lliures, i, en tercer lloc, amb una combinació de tots dos models. Aquesta darrera opció és la més segura i és la que hauríem de tenir.

He amollat tot aquest rotllo perquè els partits polítics, molt especialment els que han entrat a governar, tenen damunt de la taula d’operacions, ara mateix, el que ells anomenen el «model d’IB3». Bé, per anar gra, jo crec que el model que ha de seguir IB3, o qualsevol altre mitjà de comunicació púbic, és el de deixar tranquils els professionals que hi treballen. En realitat, és una qüestió bastant senzilla: es tracta d’acceptar que la relació fonamental que es dóna en un mitjà de comunicació es produeix entre el periodista, d’un costat, i l’oient, el televident o el lector, de l’altre. Entre vostè i jo, en definitiva. Les empreses, els polítics, els governs..., en realitat no hi estaven convidats.

Com es pot fer, per garantir la independència d’IB3?... De moment, no pareix que reduir un pressupost que ja era bastant curt (ha disminuït sis milions d’euros i s’ha quedat en un xifra una mica més que ridícula: 28,6 milions) sigui el camí idoni. Supòs que, amb aquest pressupost, no pretendran internalitzar els serveis informatius, ni convocar cap concurs oposició, ni posar en marxa cap mesura que asseguri l’estabilitat dels professionals contractats... Aquestes eren algunes de les vies possibles per blindar els treballadors contra les pressions polítiques.

L’altra via és aconseguir per a IB3 una direcció absolutament independent dels partits que l’hauran triat. En som escèptic. Més quan ja s’ha hagut de reduir el percentatge de vots necessaris per triar la direcció d’IB3 de 2/3 a 3/5 dels escons del Parlament (d’un 66% dels vots a un 60%); només això ja és, en part, la prova del fracàs d’aquesta via; vol dir que els partits no han set capaços de posar-se d’acord amb l’actual llei, i que per això l’han de canviar.

Ja em diran, idò, com ho pensen fer, per convertir IB3 en el que hauria de ser: una garantia de qualitat i d’objectivitat informativa.

Però, abans que res, jo els agrairia als polítics que han de revisar el model d’IB3 (i als que no) que deixin de parlar-ne malament. IB3 s’ha utilitzat massa vegades com a jugaroi polític. M’estim més pensar que no són gaire conscients del descrèdit que provoquen dels mitjans públics, un descrèdit que, fins i tot, pot perdurar més enllà dels canvis de color polític.

Com a mitjà de comunicació, IB3 ens surt bastant barat; però, com a jugaroi polític, ens està sortint caríssim...; si ha de servir per nodrir el tradicional ball de bastons entre els partits, no fa falta ni que en paguin cinc euros... En fi, si algú dels que ara tenen la responsabilitat de canviar el “model d’IB3” creuen que hi hagut manipulació informativa, ara és a les seues mans posar les bases per evitar que això torni a passar. No és tan difícil com se’ns vol fer creure, les opcions poden passar tant per blindar la situació contractual dels treballadors com per la tria d’una direcció professional i independent.

Però, sigui quina sigui l’opció, totes passen per respectar la feina dels professionals que treballen a IB3, no per degradar-la de manera gratuïta.