20-D: La fi de l’Estat autonòmic?

El proper vint de desembre –una data prevacacional nadalenca, no sé si gaire oportuna per a la realització d’unes eleccions generals espanyoles- segurament es posaran les bases per a la fi de l’anomenat Estat de les autonomies. En el clima polític general, en el govern de l’Estat, en la involució d’aquests darrers anys, les bases ja estan posades. Els dirigents de l’Estat s’han passat pels folres els compromisos a què es va arribar al principi de la Transició i opten, ja descaradament, per la recentralització i per buidar tant com sigui possible de contingut les cada vegada més mal anomenades «comunitats autònomes».
Correlativament, les nacions sense estat amb un grau suficient de consciència nacional dins les pròpies societats ja han optat també (vista la impossibilitat de reformar l’Estat espanyol i de convertir-lo realment en un estat plural) per la independència. L’etapa autonòmica ha acabat a Catalunya –claríssimament- i ha acabat també a l’Espanya estricta. Per enmig, queden, emperò, algunes terres de no ningú, alguns espais on la indefinició i el desconcert regnen (i regnaran encara amb més contundència en un futur relativament pròxim). La fi de l’Estat autonòmic ha agafat els bascos a contrapeu. Varen fer, amb el Pla Ibarretxe un intent semblant al que Catalunya va fer amb el nou Estatut d’autonomia (liquidat pel Tribunal Constitucional) liderat per Pasqual Maragall. Volien provar un últim encaix factible de Catalunya i del País Basc dins una Espanya plural, que reconegués les diferències reals i no intentàs diluir-les en un marasme de disset comunitats dites autònomes. Tant Ibarretxe com Maragall varen rebre una portada als morros. I, per tant, la gent –no la classe política, sinó el conjunt de la societat- van optant per altres coses. Això, a Catalunya ja ha ocorregut. La desconnexió catalana –aquesta és la meua opinió – ja està feta, i ara només queda buscar la manera de certificar-la.
La desconnexió d’Euskadi, en canvi, no s’ha fet. No es veu clarament cap majoria absoluta que estigui per la independència, i tampoc ningú no ho ha plantejat clarament. A Catalunya, en canvi, hi ha una majoria folgada de diputats al Parlament que la volen. Quin serà el paper d’Euskadi quan quedi definitivament liquidat l’Estat de les autonomies? Perquè costa molt de pensar que el País Basc es pugui conformar sent una regió més d’Espanya, sense cap tipus d’element clarament diferenciador, cosa que, en canvi, resulta d’allò més pensable en relació a Galícia. O no. Perquè és precisament en aquestes situacions de canvi quan es produeixen les sorpreses.
I quin serà el nou posicionament del País Valencià i de les Illes Balears? Serem, quan s’hagi certificat la desconnexió catalana i la construcció del nou estat, allò més diferenciat de l’Espanya estricta que quedarà dins l’Estat espanyol. El nostre gruix nacional (amb consciència o sense) serà el més significatiu de tot l’Estat (molt superior, per descomptat al del País Basc, al de Galícia i no diguem ja al de qualsevol regió espanyola). Algú es pot imaginar el País Valencià o les Balears com societats senzillament assimilades a Castella? Els fets són tossuts, i la traducció política (ara inexistent) esdevindrà totalment inevitable.
I tot això passarà després de les eleccions del vint de desembre, en què a Espanya desapareixerà el bipartidisme. El nou govern serà cosa de tres: el PSOE, Ciutadans i el PP. Tot sembla indicar que podria ocórrer que el PP guanyàs les eleccions però que no governàs (perquè està claríssim que no tendrà majoria absoluta). La majoria dels votants de les altres formacions polítiques estan en contra que els seus pactin amb el PP. Per tant, allò més previsible és que després de les eleccions del 20D es faci un govern amb PSOE i Ciutadans (probablement encapçalat per en Pedro Sánchez, tret que Ciutadans tragués més vots i més escons que els socialistes). A aquest govern li correspondrà la tasca, iniciada ja fa tres legislatures, d’acabar de desmantellar l’Estat autonòmic a Espanya i de negociar la secessió de Catalunya.
El panorama, per als ciutadans de les illes Balears, no resulta precisament afalagador. Reduïda l’àrea d’espoli fiscal, ens trobarem a la pole position. I haurem de fer per manera de reaccionar si no volem que, desmantellada l’autonomia, se’ns desmantelli també l’economia. Perquè, sens dubte, una cosa i altra van estrictament lligades.