L’irresistible influx de la trencada de pinyons

A molts d’estrangers els agradaria participar de les nostres tradicions de Tots Sants: reunir-se en família per trencar fruits secs (nous, pinyons, gustoses ametlles...), torrar castanyes o moniatos, menjar panellets, visitar el cementeri, representar Don Juan Tenorio... Bé que els agradaria. Però no ho fan per no ser assenyalats amb el dit pel seus iguals: «Mirau aquell, com menja panelletes!..., però no és en Hans!?..., i com si fos eivissenc!...»

Mesquins. Aquesta gent han de fer com que els agrada disfressar-se de vampirs, anar a una festa i fer veure que s’ho passen bé perquè és Halloween; van de portal en portal i diuen triqui triqui o traca traca o no sé què, pidolant miserablement uns caramelets... Tal és la pressió que sofreixen per part de les seues comunitats (moltes vegades, simples grupuscles socialment aïllats, encapçalats per predicadors fanàtics que malden inútilment per estendre aquests costums extravagants).

Entre anar a una festa de Halloween i gaudir d’una bona trencada de pinyons, a colp de pedra o a martellades, vosaltres que triaríeu?... Jo ho tenc claríssim, i estic segur que vosaltres tampoc no heu hagut de pensar la resposta ni un segon.
Les coses no van bé per als anglosaxons, una cultura en retrocés, minoritària i minoritzada (allò de la batalla de Trafalgar degué ser un colp de sort...); l’abandonament de costums com el Halloween, fins i tot per part de la comunitat que el reivindica com a propi, ha obligat els centres educatius a incorporar aquesta festivitat pagana al currículum escolar, perquè no es perdi definitivament dins de l’oblit. Per pietat. És probable que, aquest Nadal, Papà Noël (barba blanca, panxut, nas d’haver-se begut dos gintònics de més...; segur que sabeu qui vull dir...) dimiteixi definitivament davant de la dignitat monàrquic dels Reis Mags; el Reis Mags porten més i millors regals (això ho sap qualsevol boix de tres anys) i constitueixen, a més, un meravellós exemple de convivència racial.

És una sort que les coses vagin d’aquesta manera, en aquesta banda del món, i ens n’hem de congratular. En cas contrari, seria molt trist veure com desapareixen les tradicions locals, veure com ens absorbeix una cultura forastera que poca cosa tenia a veure amb la nostra, veure recular el bullit de peix davant de les aletes de pollastre del Kentucky Fried Chicken, veure que els joves prefereixen beure aquell xarop ensucrat de color d’ala de mosca que es diu Coca-Cola, en lloc de prendre’s mig got de vi... I pensar que hi ha països en què el 70 per cent de les pel·lícules que es projecten al cine són nord-americanes?... Sort que la trencada de pinyons és encara un poderós i atractiu esdeveniment, davant del qual les altres tradicions només poden retrocedir i sotmetre’s.

I, ara, m’haureu de perdonar...; a la trencada de pinyons que vaig anar anit es veu que servien alcohol de garrafa; a més, com anava bastant bufat, no sé si vaig venir amb el meu cotxe o em va portar aquella tipa que anava vestida de nòvia cadàver...; les claus del cotxe ni punyetera idea d’on estan... I què faig vestit de zombi?... En fi, massa pinyons... Per cert, truc o tracte?