L’efecte pèndol

Fem aquesta reflexió a partir del document «Por una nueva ley educativa», que ve derivat del manifest «Por otra política educativa» que l’any 2012 signaren una sèrie de professors/es universitaris al «Foro de Sevilla» i que dimecres 25 es presentà a Palma.

Llegint bé aquest text, subscriuríem gairebé el cent per cent de tot el que en ell es proposa. Quin és el problema, idò? Molt senzill. Tornam a entropessar a la mateixa pedra. Tornam repetir errades del passat.

Primera errada: el pacte no surt des de la base. Aquest document té el seu origen, com hem dit, l’any 2012, i el signen tot un seguit de docents universitaris. No dubt de la preparació i dels coneixements dels que estaven presents en aquest fòrum. De fet, coneixem l’excel·lent tasca de molts d’ells. A alguns, fins i tot, tenim el plaer de conèixer-los personalment. On estan, però, els altres sectors de l’esmentada comunitat educativa? Per què un document així no té una representació inicial més ampla?

És ben cert que després es va obrir el debat a molta més gent. De fet, s’han realitzat diferents trobades on associacions de pares i mares, sindicats, col·lectius socials, i fins i tot, partits polítics, han pogut dir la seua i adherir-se al moviment. Segona errada: incloure tan aviat els partits polítics, ja que som de l’opinió que aquests s’haurien d’adherir una vegada el document consensuat per les bases estigués en una part molt avançada del procés. Si repassam els noms de totes aquelles entitats que donen suport al document, el resultat que obtenim és la semblança en la inclinació ideològica dels qui signen la proposta. 3a errada: les tendències no representades en aquest document, que no han participat ni del debat i de la seua redacció, difícilment recolzaran tan important iniciativa. Ho diu el mateix text: «La política educativa no pot ser sinó una política pública: és a dir, aquella que és discutida, decidida i gestionada per la ciutadania». Per tota la ciutadania, però, no només per una part d’ella.

La pregunta clau és clara: signarien aquest document el PP o Ciudadanos? La resposta és també meridiana: no. I segons està el panorama electoral, difícilment tindrà futur el text. Més que això, el que ens preocupa és repetir les errades, caminar, de nou, cap a la mateixa pedra i no voler esquivar-la. Aquest fet només que fa que perpetuar un sistema de lleis educatives amb efecte pendular, que van d’un costat cap a l’altre segons quin partit governi. Si aquest pèndol no atura, serà impossible que els centres educatius puguin tenir la tan somiada estabilitat normativa que els permeti desenvolupar els seus projectes mínima continuïtat.

Hem de deixar enrere unes actuacions semblants a les que han fet les civilitzacions al llarg de la història: edificar cases i sobretot els seus temples a sobre de les de l’anterior civilització. Ara, amb les lleis educatives fem el mateix, legislar sobre allò que el partit rival ens ha deixat. Per això, no ens queda un altra que pactar entre diferents per poder solucionar aquesta inestabilitat normativa. Pactar entre iguals no arriba a ser un pacte. Hem de cercar el consens amb aquells que pensen diferent. I tenim un bon exemple a les Balears amb Illes per un Pacte. Després hi haurà moment on les converses encallaran i aquí es on hem de disposar de diferents recursos per resoldre el xoc d’opinions: allò que diuen els experts, allò que demostren els estudis, allò que explica la literatura pedagògica i allò que la pedagogia comparada ens aporta des de altres bandes del món.

Només així ho aconseguirem. Només així el pèndol deixarà de moure’s sobre els caps dels nostres infants. Només aturant aquesta deriva aconseguirem un sistema educatiu que perduri més enllà de canvis polítics. Sinó, tindrem documents de «Por una nueva ley educativa» fins el final dels nostres dies.