Bernat Joan i MaríEivissa29/11/15 0:00
TW0

Vaig participar, com a espectador, del boom que va constituir el film “Ocho apellidos vascos”. Certament, es tractava d’una pel·lícula d’humor fácil, amb tinys de sal gruixuda, sobre les relacions entre una vasca i un andalús. Hi apareixien tota una sèrie de tòpics sobre els vascos, entenc que utilitzats cinematogràficament sense cap voluntat d’ofendre, però esbossats des d’un cert paternalisme español. Perquè, és clar, s’havien de guiar per tòpics, perquè, de no ser així, hauria estat imposible que la pel·lícula fos del tot comprensible per als espanyols. La incomprensió s’hauria pogut solucionar amb subtítols, però s’hauria carregal algunes de les escenes més jocoses. Per exemple, no s’hauria pogut presentar l’escena en què el jove andalús fa un míting en un poble de devers el Goierri… en castellà (per molt d’accent basc que pugui tenir). Tampoc no s’hauria aguantat per enlloc que la protagonista i el seu pare, un arrantzale de tota la vida, parlassin español. Baja, que la qüestió de la llengua és l’única que li treia versemblança a la pel·lícula. O, dit d’una altra manera, la feia versemblants per als espanyols, però no la feia versemblant per als vascos, i la feia imposible (pràcticament) per als bascos que viuen en euskera (que n’hi ha prou més del que la gent es pensa).

Una de les impressions que em va fer aquell film va ser que l’èxit li venia del fet que la gent tenia ganes de desdramatitzar, de prendre-s’ho tot com si encara fóssim als vells temps de la Generació del 98 castellana, en què continúament, als intel·lectuals els feia mal Espanya. Com qui té mal de queixal. Enriurese’n una mica d’un mateix sempre té bones conseqüències. I enriurese’n del vesí, si es fa amb una sana voluntat no ofensiva, també pot ajudar a estrènyer lligams. Sempre que el vesí hi participi de manera voluntària i també se n’enrigui una mica.

Aprofitant l’estirada dels vuit llinatges bascos, ara tenim en pantalla els vuit llinatges catalans. No he anat a veure la pel·lícula, i no estic gaire segur de si hi aniré o no. Veient com va de bé la taquilla, no crec que ningú m’hi trobi a faltar. Però, dit sense haver-la vist, estic convençut que fer un film sobre “vuit llinatges catalans” és bastant més complicat que no fer-lo sobre els vuit llinatges bascos. En principi, hi ha un punt de diferencia molt gran entre l’identitarisme basc i el català. Certament, una part de l’identitarisme basc, ara ja majoritàriament periclitat, ha jugat amb això dels vuit llinatges bascos. En canvi, als Països Catalans (no només a la Catalunya estricta), això dels llinatges fa molt de temps que no hi pinta gran cosa. Vivim en un país extraordinàriament plural, on la meitat de la población no hi ha nascut o no hi han nascut els seus pares. Per tant, de gent de vuit llinatges catalans només n’hi ha una escassa minoría, que no resulten, en absolut, representatius del país d’avui.

En segon lloc, si la qüestió de la llengua ja desvirtuava el film sobre els bascos, m’imagín que encara el desvirtuarà molt més en referir-se als catalans, tenint en compte que el pes de la llengua catalana dins la nostra societat és molt més gran que no el pes de l’euskera dins la societat vasca. Una pel·lícula en castellà sobre catalans pot “colar” a Espanya, però difícilment tendrá el més mínim de versemblança (no sé ja si credibilitat), a Catalunya, al País Valencià o a les Illes Balears.

I la cosa torna a anar d’enriurese’n del vesí, en un momento en què les relacions no són especialmente fluides ni excessivament fraternals. L’Estat espanyol no ha posat la seua maquinària contra els contrapesos d’una nació sense estat com ho està fent ara amb Catalunya. L’Estat ha destrossat, per exemple, un parell de partits polítics. Primer varen fer un assaig regional amb Unió Mallorquina. I després han fet l’atac “nacional” contra Convergència Democràtica de Catalunya, els líders de la qual ja afirmen que crearan un nou espai polític, una nova marca i un nou de tot. I la resposta de la societat catalana ha esta la desconnexió nacional, que ara només s’ha de certificar d’alguna manera.

En aquesta sèrie, emperò, m’hi falta un tercer film, que jo animaria algún director de cinema a pensar de posar-lo en pantalla. Es titularía “Ocho apellidos españoles”, i la cosa aniria d’enriure-se’n una mica sobre els tòpics dels espanyols. Perquè la intel·ligència i la liberalitat es mostren en la capacitat d’enriure-se’n sobre un mateix, i no d’enfotre-se’n, sanament o no, dels vesins. Però no crec que ho pogués fer cap director català ni basc, si no volien caure en la mateixa trampa dels films comentats. S’hauria de trobar un director espanyol capaç d’enriure-se’n dels tòpics dels espanyols. D’un “Ocho apellidos españoles”, baja. Qui s’hi apunta? Anem a saber si, de sobte, els espanyols són capaços d’enriure-se’n d’ells mateixos –cosa que seria una gran noticia!- i reventa la taquilla! Per cert, hi ha molta més gent que té vuit llinatges espanyols que no que en tengui vuit de bascos o de catalans.