Hora de desfalangitzar el PP

Presidents anteriors, tots ells del PP, com ara Gabriel Cañellas, Cristòfol Soler o, fins i tot, Jaume Matas no haurien gosat ficar-se en un fregat d’aquestes dimensions. Podien ser més o menys proactius a l’hora d’implementar mesures a favor del català o a favor de l’autonomia. Podien mostrar més o menys perfil regionalista. Fins i tot podien estirar més o manco la corda amb Madrid, depenent, sobretot, de qui manava a la capital de l’Estat. Però, en cap cas, no es permetien trencar el mínim consens que ens havia portat a tenir l’Estatut d’Autonomia i la Llei de Normalització Lingüística. Fins i tot, per posar només un exemple simptomàtic, en temps de Jaume Matas com a president, es va aprovar una declaració del Parlament demanant… la derogació del Decret de Nova Planta, del qual commemoram el tricentenari al llarg d’enguany.

A cap dels esmentats presidents no se li va acudir, en cap moment, posar en qüestió la doble oficialitat lingüística de les illes Balears, ni molt manco fer passes per mirar d’evitar-la. Cap d’ells no considerava que representar l’Estat comportàs, automàticament, estar en contra de la diversitat lingüística i cultural. En definitiva, es tractava d’un PP de perfil conservador, fins i tot de vegades regionalista, ancorat amb la tradició i amb un regust eminentment local.

Però, al mateix temps, dins el PP de les Balears hi havia un potent sector «falangista». És a dir, un sector que pensava que Espanya és l’única nació i que no hi hauria d’haver autonomies, que considerava que competències com ara l’Educació o la Sanitat haurien d’estar en mans de l’Estat i no de la comunitat dita autònoma de les Illes Balears, que entenia, així mateix, que el castellà o espanyol hauria de ser l’única llengua oficial del nostre país. En dic sector «falangista», perquè tots aquests punts de vista (alguns clarament inconstitucionals) formaven (i formen) part de Falange Española y de las JONS. Idò bé, aquest sector existia. I tenia un pes dins el Partit Popular de les Balears (i del conjunt del regne d’Espanya). I tothom ho sabia.

Fins a l’arribada de J.R. Bauzá, aquest sector de dubtós pedigrí democràtic i de nul pedigrí constitucional havia estat sota control. Però amb Bauzá va sortir de l’armari i va passar a dominar completament el PP balear. El resultat va ser, en principi, una esclatant victòria electoral. I, posteriorment, la dilapidació més espectacular de capital polític que s’ha produït a les Balears en els últims quaranta anys. A les primeres de canvi, perderen quasi la meitat dels diputats. I a les últimes espanyoles l’escalabrada ha estat encara més espectacular.

Crec que és un bon moment perquè persones que, des de la diferència ideològica, consider sensates i raonables, com ara en Marí Bosó o en Santi Marí facin el que puguin per reconvertir el PP en un partit conservador normal, homologable a nivell europeu, coherent i responsable. I, si amb això els fugen els "falangistes", això que hauran guanyat. No crec que els faci perdre mica de pes polític. A més, pel cantó de l’unitarisme extrem, de l’extrem estatisme, ja els ha sortit competència. Encara que els de la competència vagin per la vida de liberals.