L’alegre lapidació del conseller de cultura

En David Ribas va dir a Diario de Ibiza que "el catalán retrocede donde hemos padecido la inmigración". Què passa si capgiram els elements de l’oració i canviam una mica les paraules?...: si, en lloc de dir que "patim" la immigració, deim que el català "pateix" per l’increment de població?... Passa que el component presumptament xenòfob ha desaparegut. I, en canvi, la frase significa, en el fons, el mateix.

Crec que en David Ribas, efectivament, va patinar una mica quan va fer aquelles declaracions; no va calcular que les seues paraules admetien lectures diferents de les que pretenia. Però, d’això, a poder-lo acusar de xenòfob i nazi, hi ha una certa distància.

A partir d’allí hi ha hagut una manifesta voluntat de lapidar públicament en David Ribas per la seua suposada xenofòbia; supòs que el conseller, a partir d’ara, s’estimarà més callar en lloc de dir segons què, no sigui que acabi de nou penjat d’un pal a twitter o en algun mitjà de comunicació.

I serà un llàstima, si per mor d’això el conseller es calla. Perquè, almenys, aquella entrevista podria haver servit per posar damunt la taula una realitat més tangible que no les xenofòbies imaginàries: el català, a Eivissa, està efectivament immers en un procés de retrocés brutal; no s’extingirà enguany, tampoc l’any que ve, però la cosa potser anirà més de pressa que no ens pensam. Pareix que aquest assumpte preocupa al conseller; la veritat és que, a mi, el que em causaria inquietud és que, al conseller de cultura d’Eivissa, no el preocupàs aquesta qüestió. Quan parl d’extinció em refereix a l’ús públic i social del català, no a l’ús familiar (en la intimitat, que era com n’Aznar preferia el català); en aquest àmbit, el català pot durar una mica més. Però per a mi resulta evident que, en matèria de normalització lingüística, estam fracassant: quantes pàgines escrites en català heu trobat en aquest mateix diari?, quants rètols de botigues veis al carrer escrits en català?, quants grafits a les parets?, quantes emissores de ràdio privades heu sentit en català?... Avui en dia, a les escoles pitiüses s’ensenya el català; els fills dels eivissencs, dels forasters i dels estrangers aprenen, per igual, el català. Però, al pati, parlen el castellà.

La gran quantitat de persones que ha arribat a les Pitiüses a guanyar-se la vida en les darreres dècades té molt a veure, en efecte, amb el retrocés que ha patit el català. Quan dic que hi tenen "a veure" no vull dir que sigui "culpa" dels immigrants. I en David Ribas tampoc no ho diu, això. El retrocés del català es deu a un fenòmen molt senzill: als bilingües (els eivissencs, els formenterers, els valencians, els catalans...) ens resulta molt més fàcil parlar en castellà als monolingües (els extremenys, els andalusos, els madrilenys o els anglesos que adopten el castellà com a llengua franca...), que no demanar-los que parlin en català. D’aquesta manera, és inevitable que retrocedeixi l’ús social del català en favor del castellà; si donam per bo aquest esquema, haureu de convenir amb mi que, com més gent no catalanoparlant arribi a Eivissa, mes retrocedirà el català. Per tant, la immigració no catalanoparlant sí té una incidència negativa en l’ús del català. Esper haver-me expressat amb claredat i sense equívocs.

Davant d’això es poden fer moltes de coses. Per exemple, es poden escriure més articles en català, es pot intentar parlar català als que no en saben (perquè, si no els en parlam, com l’han d’aprendre?...), o es pot exigir a les administracions públiques que facin una mica més per difondre la llengua pròpia de les Illes Balears, i això també va per en David Ribas i la seu Conselleria de Cultura.

L’únic que, de moment, ha permès que la llengua catalana a Eivissa només hagi retrocedit i no hagi desaparegut del tot de la vida civil és l’ensenyament. D’aquest únic fil subsisteix ara mateix, perquè ni tan sols l’administració es pren massa seriosament l’ús del català. I n’hi ha hagut molts, en els darrers anys, que han fet tot el que han pogut per mirar de tallar aquest darrer fil.

De manera que, si el conseller de cultura d’Eivissa, un dia, de sobte, no acaba d’encertar les paraules a l’hora de manifestar que la seua llengua materna està en regressió, tampoc fa falta lapidar-lo públicament. Ai, com els agrada, a alguns, enviar gent a la foguera!..., amb quina alegria llencen pedres, pedretes i rocs de dos quilos!... Això sí, si s’ha de lapidar algú més, per favor, feu-ho en un català bo i ben escrit, a veure si així, mentrestant, feim progressar la llengua.