Bescansa, Romeva, Cristina, Bowie

Mentrestant, a Catalunya, els fets també es van precipitant: els catalans ja tenen conseller d’Exteriors. Mentre al Congrés penetren les rastes, Catalunya es prepara per anunciar al món la seua futura independència. La creació d’una Conselleria d’Exteriors ha set el primer moviment del recent creat govern d’en Carles Puigdemont (un tipus que passava per allí, i que, si es despista, igual serà el primer president d’una nova república catalana). Aquest pas suposa tota una declaració d’intencions del nou Govern català; prova de la importància que té l’assumpte per a la Generalitat és que el nou conseller és Raül Romeva, el que va ser número u de la llista de Junts pel Sí.

Finalment, la tercera precipitació de la setmana no és republicana, sinó monàrquica. L’inici del judici del cas Nóos ha confirmat que la Monarquia espanyola ha començat a caure pel forat de la Història (en majúscules; els súbdits, els plebeus, en canvi, ens precipitam per la història). La imatge de la infanta al banc dels acusats és poderosament inèdita: Cristina asseguda en aquelles cadires cutres comprades en un mercadet de segona mà, amuntegada amb altres acusats en un d’aquestos jutjats espanyols que pateixen un dèficit històric en el pressupost de manteniment. Però és molt més notori el ridícul que està fent l’aparell de l’Estat per intentar treure-li les castanyes del foc a la infanta, amb la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat al capadavant; lamentable la intervenció de l’advocada de l’Estat, recordant-nos que l’eslògan "Hacienda somos todos" era només això: una frase publicitària sense aplicació pràctica. Si la meitat dels espanyols ens negàssim a pagar a Hisenda, ja veuríem qui pagaria la nòmina de l’advocada de l’Estat; veuríem qui pagaria les despeses de monarques i companyia.

I, amb tot el que està passant, la notícia de la setmana que més m’ha commogut ha set la mort de David Bowie. Les persones som el que feim, som el que pensam i el que deim que pensam; som el que menjam i el que bevem; som el que llegim, el que triam per veure al cinema o a la tele, i som, és clar, el que escoltam, la música que elegim per sentir. Sense música la vida seria una porqueria; el primer humà que va colpejar dos pals per primera volta ja degué veure que, allí, hi havia tot un món de possibilitats. Si escoltes Justin Bieber seràs una persona i si escoltes David Bowie seràs una altra. A la gent que no ha escoltat David Bowie els demanaria que fessin una immersió en els discos que va publicar durant els anys 70 (The man who sold the world, Hunky Dory, Ziggy Stardust, Aladdin Sane, Diamond dogs...), un temps també convuls, on les coses queien de pressa pels diversos forats que deixava la història, no sé ara si en minúscules o majúscules. En realitat, es molt més important que algú tengui la força i el talent suficient per escriure una cançó com ‘Life on mars?’ que no tots els patètics intents de l’Estat per salvar una figura de cera.