Beneïdes injustícies!

I algunes noves que em van arribant em reafirmen en aquesta posició. Llegesc de l’amic Vicent Sanchis, professor a l’Escola Blanquerna, la Facultat de Comunicació de la Universitat Universitat Ramon Llull, de Barcelona, que hi comença a haver pares (d’alumnes de vint o vint-i-dos anys, posem per cas) que es presenten a la facultat universitària per protestar les notes dels seus fillets. Impressionant. Alguns, fa deu o quinze anys, ja prevèiem que coses com aquesta acabarien passant, però ens permetíem el benefici del dubte sobre el temps que hauríem d’esperar perquè el drama es consumàs.

En una altra època, que el pare o la mare d’un esganacell de dues dècades d’existència anàs a protestar res al centre on estudia l’hauria omplert tant de vergonya, el llondro en qüestió, que hauria estat un parell d’anys sense poder sortir al carrer. Ara, emperò, sembla que aquesta tragicomèdia és viscuda com quelcom normal pels individus que, joiosament, hi participen.

Vivim en una societat de pares ultraprotectors dels seus infants. Com que molts no els poden dedicar el temps que necessitarien, intenten compensar aquesta mancança amb una protecció excessiva, que genera uns individus extraordinàriament febles, vomitivament capriciosos i embafadorament pagats de si mateixos. No debades s’han començat a estudiar fenòmens paranormals com ara l’anomenada «síndrome de l’Emperador», trastorn propi dels infants que dominen els seus pares, de tendres criatures que manen a casa seua, o que tenen un poder sobre si mateixos que només se solia atribuir a les persones majors d’edat i emancipades.

La ultraprotecció fa els infants terriblement febles perquè els nega l’oportunitat de desenvolupar una de les grans armes per moure’s per la vida: la tolerància a la frustració. De manera general, ens podem sobreposar a les situacions adverses perquè, per una banda, tenim una certa capacitat de fer front a l’adversitat, i, per l’altra, l’adversitat no ens tenalla tant que ens impedeixi d’actuar a favor nostre. L’intolerant a la frustració queda garratibat al primer contratemps i, fruit d’aquesta paràlisi, resulta incapaç de fer front a l’obstacle que li ha sortit en el camí. Per tant, una protecció excessiva dels infants i dels adolescents genera persones d’una feblesa psicològica (i de vegades també moral) extraordinària. Es neguen dins un got d’aigua, vaja.

L’ultraprotegit sol ser, així mateix, més capriciós del compte. Com que els seus progenitors (especialment si no conviuen sota el mateix sostre, o si tenen problemes de parella o de comunicació) miren de fer-los el gust en els més mínims detalls, les criatures arriben a considerar que tothom ha d’actuar igual a l’hora de tractar amb elles. I, com que la realitat desmenteix contínuament aquesta percepció, solen patir per la negació de qualsevol caprici que els véngui al cap.

I, encara més, la ultraprotecció genera una personalitat narcisista, de persones reconcentrades en elles mateixes. No fa falta que expliqui que la reconcentració en un mateix constitueix la millor aliada per a la majoria de desordres del comportament, de malalties (mentals i físiques) i de problemes relacionals. Pobres narcisistes!

A tot això s’arrisca el jovenet que posa el crit al cel davant qualsevol injustícia que li facin. I no fa falta que segueixi el corrent "justicialista", tant de moda en determinades faccions polítiques, a la nostra part del món! De vegades, una injustícia patida a temps pot estalviar-nos molts patiments en el futur.