Bernat Joan i MaríEivissa17/02/16 0:00
TW0

Les notícies que cobreixen el Kudistan, en les seues diferents àrees, ens van portant batzegades i alegries, amb més preocupació, impotència i ràbia, durant aquestes últimes setmanes. El Kurdistan, ho he defensat d’altres vegades, estic convençut que tendrà un paper clau en la resolució dels conflictes a l’Orient Mitjà (si s’arriben a resoldre). L’únic lloc on els kurds tenen poder propi (el Kurdistan meridional, teòricament sota sobirania de l’Iraq) és el lloc més tranquil i respirable d’una regió enfangada en un guerra sense solució aparent. Erbil és la capital d’un petit país que malda per anar-se construint entre adversaris que els voldrien veure esborrats del mapa.

A Síria, els kurds es veuen ofegats per l’atac dels milicians de l’Estat islàmic, que fustiguen els milers i milers de refugiats que s’amunteguen al Kurdistan sirià, a la frontera amb Turquia. Per la seua banda, la República de Turquia encara arrossega (i ara ho està demostrant d’una manera crua i funesta) la seua al·lèrgia històrica al reconeixement de la diversitat. Esbandits els armenis, ara escampats arreu del món, i aixoplugats –una part minoritària de tots ells- a la República d’Armènia, els kurds constitueixen la nació diferenciada més clara dins Turquia. Per això han rebut un assetjament cru i despietat al llarg de dècades. De res els ha servit que, en el seu moment, fossin corresponsables del genocidi perpetrat contra els armenis.

A tots els que lluiten contra l’Estat islàmic, ara mateix, els convendria que el Kurdistan i Turquia poguessin remar en la mateixa direcció. Els kurds, tal com va dir John Kerry, secretari d’Estat d’afers exteriors dels Estats Units d’Amèrica, són un soci totalment fiable a la regió de l’Orient Mitjà. No debades Amèrica va donar suport a l’establiment del pseudoestat kurd que tan bona feina està fent al nord de l’Iraq. De la mateixa manera que Turquia constitueix un aliat fonamental en aquesta lluita. Membre de l’OTAN i aliniat amb Occident, Turquia faria un servei millor a la pau a la regió si mantengués una bona relació amb el Kurdistan. Però, per fer-ho, primer hauria de resoldre el conflicte nacional que enfronta el Kurdistan amb la República turca.

Vaig tenir una gran alegria quan, aviat farà dos anys, Selahattin Demirtas, líder del Partit Democràtic del Poble (HDP, en les sigles en turc), va quedar en tercera posició a les eleccions a la Gran Assemblea Turca. Demirtas va assumir la presidència de l’HDP quan va deixar-la Osman Baydemir, per esdevenir batle de la ciutat de Diyarbakir, capital del Kurdistan turc. En aquella època, fa sis anys, l’HDP tenia a penes tres o quatre diputats al parlament de Turquia: entre aquests, dues dones. En retenc la imatge del dia abans de la celebració del Dia de les Forces Armades de Turquia, a Ankara: tot ple de banderes turques, persones resistents enmig de l’hostilitat generalitzada. Per això em va alegrar que centenars de milers de vots al Kurdistan i milions a la resta de Turquia catapultassin l’HDP i Demirtas al lloc que ara ocupen. Com retenc la de la càlida rebuda d’Osman Baydemir a l’ajuntament de Diyarbakir, la de les mil torres, la ciutat amb un recinte emmurallat més gran del món.

Quin sentit té, tenint en compte el vesper en què s’ha convertit Síria, i, per extensió, tot l’Orient mitjà, que Turquia mantengui la pressió sobre el Kurdistan? Turquia, ara mateix, està assumint la presència de més refugiats sirians que tot Europa junta : més de tres milions. Europa exigeix a Turquia que faci de mur de contenció davant l’allau de sirians que busquen un lloc on salvar la pell. Només un país, la petita i pobra Armènia, té un percentatge més gran de refugiats sirians a l’interior de les seues fronteres. Els kurds estan fent més per la pau a tota la zona que tota la comunitat internacional junta. Sense els peixmerga, ara mateix, els islamistes ja haurien ocupat Erbil i tot el Kurdistan meridional, i serien a les portes de Turquia. I haurien ocupat Kobane i tot el Kurdistan sirià, i encerclarien encara més la vesina república fundada per Attatturk. Objectivament, els kurds de Síria i de l’Iraq constitueixen un mur de contenció davant Turquia, i estan col·laborant a reforçar la seua seguretat nacional. Per què, idò, Turquia no hauria de canviar la seua política en relació al Kurdistan turc? Es podrien fer polítiques en què tothom hi guanyàs i, en canvi, se n’estan fent en què tothom hi perd.

La gran majoria dels kurds són musulmans de la branca sufí de l’Islam. Es tracta de musulmans moderats, de tarannà liberal, que consideren que s’ha de diferenciar la religió de l’Estat i que la cosa pública s’ha de regir per principis democràtics. Una joia, tenint en compte els posicionaments més generals en aquella part del món. Al Kurdistan hi ha agnòstics, i no són perseguits per això. I a ciutats com Erbil o a les planes de Nínive hi ha hagut esglésies cristianes plenes de refugiats sirians que fugien de la barbàrie. El món no hauria de donar més suport al Kurdistan, idò? O és que no tenir estat reconegut ja et fa, directament, invisible?