Una de les causes que, des del meu punt de vista, expliquen l’elevat índex de fracàs escolar entre nosaltres (parl de les Balears, però ho podria fer extensiu a àrees prou més extenses de la nostra part del món) és la manca de sentit de la responsabilitat que tenen una part important dels nostres adolescents. El sentit de la responsabilitat no va amb el caràcter, ni amb cap predisposició genètica, sinó amb l’educació rebuda. I, fonamentalment, amb l’educació rebuda a casa, en el si de la família.

Tant les famílies ultraprotectores com les desestructurades abandonen la cura del sentit de la responsabilitat. Per això la manca de reeiximent acadèmic ataca tan durament tant els més afavorits com els més desafavorits de la nostra societat. El sentit de la responsabilitat forma part, al cap i a la fi, de tot un caramull d’elements que conformen l’educació d’una persona. I entenc que, de cap de les maneres, la societat no pot confiar l’educació, en exclusiva, a l’escola. El sistema educatiu ha de comptar amb el suport necessari de l’àmbit familiar, tenint en compte que la majoria d’hàbits i de capteniments s’adquireixen fora de l’escola.

Aquells que ens dedicam professionalment a l’Educació podem observar, de manera directa i en primera línia, les mancances que apareixen en relació al sentit de la responsabilitat. Aquestes mancances es mostren especialment quan els alumnes realitzen activitats de caire cooperatiu, o quan es comparen amb el grup. Tenc la sort d’impartir una assignatura de Taller de Teatre, en què l’objectiu de cada curs és preparar una obra i acabar-la posant en escena. El teatre constitueix una activitat absolutament cooperativa. Cadascú ha de mirar d’aprendre’s el seu paper i de representar-lo de la millor manera possible. I, per poder-ho fer, ha de prestar molta atenció, al mateix temps, a allò que fan els altres sobre l’escenari. Fa uns dies comentava amb un alumne el fet que no hagués après encara el text que li corresponia a la representació. «N’hi ha d’altres que no el saben», em va replicar. «És clar», vaig contestar-li, «però el teu paper l’únic que el pot aprendre ets tu mateix. Ningú no el pot aprendre per tu, de manera que es tracta de la teua responsabilitat. Per què em parles dels altres?». S’ho va pensar durant un instant, com si hagués captat el que intentava explicar-li, i em va respondre: “sí, ja ho entenc. Però encara no el sap tothom, el seu paper!». Hi vaig insistir tres o quatre vegades i va seguir sense entendre-ho.

En una altra ocasió, intentava fer veure a un altre alumne que havia de modificar un comportament inadequat. «No som s’únic!”, em va replicar. «I tu trobes» li vaig replicar jo, «que, quan condueixis, si tu vas superes el límit de velocitat permès, et poden posar una multa o no, encara que n’hi hagi d’altres que el superin? Podràs evitar la penalització dient que no ets l’únic que superes el límit de velocitat?». Per la conversa que vàrem tenir a continuació, vaig veure a les clares que no havia entès res del que li estava dient, perquè va continuar insistint que ell no era l’únic que feia la malifeta.

Per evitar el gran dèficit en educació que suposa la manca de sentit de la responsabilitat, resulta del tot imprescindible que, en el si de les famílies, s’adjudiquin responsabilitats als infants i als adolescents. Als centres educatius, amb més o menys èxit, ja s’intenta. Trob totalment imprescindible que, d’acord amb les seues possibilitats tenint en compte la seua edat, els infants s’impliquin en les tasques domèstiques, de manera que hi hagi determinades coses que siguin responsabilitat seua.

Trob que també resulta adequat que es responsabilitzin, per exemple, de l’alimentació, la higiene i el benestar d’una mascota, posem per cas. I veig imprescindible que es faci tot el possible per superar l’egoisme innat dels humans per una actitud cooperativa i de fer coses per als altres a canvi de res. La major part de les malalties de l’ànima vénen pel reconcentrament en un mateix, per la hipertròfia de l’ego i per la incapacitat per fer coses per als altres d’una manera desinteressada.

Si s’intensifica l’educació en el sentit de la responsabilitat no només hi guanya l’èxit acadèmic, sinó també la salut en general. Segons contava recentment un professor de secundària que exerceix a Finlàndia, a la meca de l’èxit educatiu els professors no fan classes magistrals: en deu minuts donen les eines perquè els alumnes cerquin informació. I cada estudiant es responsabilitza de buscar-ne i de processar-la i entendre-la (amb l’ajut del mestre, naturalment). Seguint aquest sistema, aquí suspendrien tots. Allà funcionen perquè els estudiants han entès que la responsabilitat de l’èxit o del fracàs en els estudis recau en cadascun d’ells.