Sobre la llibertat religiosa

És obvi que, en un context en què teòricament hi ha llibertat religiosa, no es pot conculcar el fet que tothom pugui practicar la seua religió (o no practicar-ne cap) de manera totalment lliure.

No escriuria aquest article si no fos perquè últimament he sentit arguments comprensius envers posicions clarament contràries a la llibertat religiosa. Es tracta d’arguments basats en el fet que "el terrorisme islàmic comporta que una part de la població vegi l’Islam, en el seu conjunt, com una amenaça". Les posicions intolerants, les laminacions dels drets civils i d’altres xacres socials vénen condicionades per la por. En som ben conscient. Però també és evident que no podem fer concessions sistemàtiques a la por, sense perdre potser la part fonamental dels nostres valors com a societat.

L’Islam és una religió, com ho són el Cristianisme, el Judaisme o el Budisme. Els musulmans són aquells que practiquen l’Islam, i tenen tot el dret a practicar-lo, tant si són a Europa com si són a l’Aràbia Saudita, als Estats Units, al Japó o a Rússia. Els practicants de l’Islam, pel fet de ser-ho, no han de tenir més propensió, ni manco, al terrorisme que els practicants de qualsevol altra religió. Pretendre conculcar la llibertat de practicar l’Islam als fidels d’aquesta religió aferrant-se a l’excusa del malestar per mor del terrorisme és, ni més ni manco, islamofòbia. I entre les xacres que la Unió Europea s’ha proposat de perseguir, hi tenim la islamofòbia. Com hi tenim la judeofòbia, tan estesa entre nosaltres.

Dit això, és evident que hem de mantenir ben fermament la defensa dels nostres valors compartits, que tant de temps i tant d’esforç ens ha costat d’aconseguir. Entre nosaltres, l’home i la dona valen exactament igual, la practica religiosa i la política estan clarament separades, hi ha separació entre l’església i l’estat i la fe pròpia de cadascú és una qüestió estricament privada. Certament, ens fonamentam en uns valors, assumits socialment, que tenen, en bona part, un component cristià. No som dels que rebutgen la idea que el Cristianisme és a la base dels valors europeus actuals : ben al contrari, pens que Europa seria molt diferent sense el Cristianisme. La nostra cultura i els nostres valors tenen, en bona part, un fonament cristià. I seria injust i fraudulent no reconèixer-ho.

A la gent que rebutja la mesquita probablement li fa por la diferència. Qualsevol posició intransigent se sol fonamentar en la ignorància. Entre nosaltres, hi ha molt poca gent que sàpiga àrab i no en sigui d’origen. No diguem ja que conegui una mica la llengua amaziga, parlada per uns quants milers d’eivissencs d’adopció! Que la gent en general no en sàpiga, d’altra banda, és ben normal. Però no ho és tant que hi hagi tant pocs educadors o tan pocs professionals del treball social que tenguin un coneixement fluid i sòlid de l’àrab, de l’amazic o d’altres llengües pròpies de les poblacions immigrades a la nostra part del món. I això que dic no té res a veure amb el "bonisme" propi de determinades esquerres, ni amb cap papanatisme pihoprogre. Es tracta de conèixer per evitar que es mescli allò que no s’ha de mesclar. Si no tenim gent que conegui la llengua d’aquestes comunitats (i, òbviament, sense conèixer-ne la llengua pretrendre que se’n coneix la cultura és una estupidesa supina), com podrem saber si es fa un ús pervers de la religió? Com podrem saber si algú fa servir el pulpit per promoure valors contraris als que nosaltres tenim com a compartits? Ens haurem de refiar d’intermediaris? No podrem mirar-nos als ulls i parlar directament entre nosaltres?

Dit això, trob elemental que hem d’acollir i d’inserir plenament en la nostra societat les persones nouvingudes. I això passa, de manera ben lògica, perquè compartim amb ells el nostre principal tret d’identitat: la llengua catalana. Els de fora passen a ser de dins, a la nostra petita comunitat humana, quan parlen la nostra llengua històrica, l’única llengua que l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears qualifica com a "pròpia" del nostre país.