Bernat Joan i MaríEivissa06/04/16 0:00
TW0

A finals de juny farà dos anys que vaig tenir ocasió d’assistir a un encontre a la ciutat d’Stepanakert per tractar sobre la possibilitat que els estudiants de la Universitat de l’Artsak (en rus Nagorno-Karabach) poguessin integrar-se dins el Pla Bolonya. Aquí una part dels estudiants el denosten i allà volen ser-hi. L’argument perquè la Universitat d’Stepanakert en pogués formar part era ben senzill: hi és Armènia, i l’Artsak, històricament, lingüísticament i culturalment és un país armeni. De fet, l’Artsak és una república independent que només ha estat reconeguda, a nivell internacional, per Armènia i per un dels estats federats d’Austràlia.

Faig avinent aquesta reflexió després d’uns dies de durs combats entre forces karabachis i l’exèrcit de l’Azerbaidjan. Formalment, l’Artsak forma part de l’Azerbaidjan. Però el sentiment i la voluntat dels seus habitants no és de ser part de l’Azerbaidjan, sinó de formar una república plenament independent, amb clares vinculacions, com ja hem dit anteriorment, amb Armènia.

Malauradament, la Història encara té un pes brutal sobre els processos actuals i futurs del Caucas. Si no, no s’explicaria que Turquia, d’una manera pràcticament immediata, hagi expressat mostres de suport al govern de l’Azerbaidjan. No queda gaire estètic, però la cosa ha anat així. Recordem que els ‘joves turcs’ varen protagonitzar el primer gran genocidi del segle XX, contra els armenis, vora la fi de l’Imperi Otomà. Al voltant d’un milió i mig d’armenis varen ser exterminats l’any 1915, de manera planificada i escruixidorament efectiva. Que ara el govern de Turquia faci costat al govern de Bakú en aquest conflicte resulta, a banda de completament antiestètic, difícil d’entendre. Però bé, la Història té aquestes tretes.

Durant les últimes dècades, la tensió havia estat persistent a la frontera entre l’Artsak i l’Azerbaidjan. Quan hi vaig ser, teòricament no hi havia conflicte. Però els armenis karabachis hi perdien una quinzena de soldats cada any en petites ràzzies en aquella zona.

Com que l’Artsak, des de la guerra de 1994, és àrea d’exclusió aèria, Stepanakert té unb aeroport que porta vint-i-dos anys tancat. De tant en tant, algun armeni agosarat agafa una avioneta o algun petit estri volador i desafia l’exclusió, a mode de protesta. Però les ordres militars són clares: objecte que es vegi volant, objecte que immediatament ha de ser abatut.

Com ocorre en les situacions de conflicte latent, de tant en tant, se’n produeix un esclat. Això és el que ha ocorregut al llarg dels últims dies a la frontera entre Nagorno-Karabach i l’Azerbaidjan. Les cròniques parlen de més d’un centenar de morts, i d’un augment exponencial de la tensió a la zona.

Teòricament, fa un parell de dècades que hi ha converses per mirar de desencallar el conflicte, converses que tenen lloc, de manera molt massa esgraonada, a la ciutat de Minsk, capital de Bielorússia. Després dels combats d’aquests darrers dies, s’ha proposat una reunió d’urgència del Grup de Minsk. Des de l’Artsak i des de la república d’Armènia, no hi ha gaire confiança que les converses puguin arribar a desencallar la situació de conflicte (latent o no) que es pateix des de fa més de vint anys.

Posats a (no) fer, els estats, amb la seua lògica implacable, continuen entestats a no permetre que els estudiants universitaris d’Stepanakert puguin ser tractats com els seus companys armenis (amb els quals comparteixen llengua, cultura, història i fins i tot plans d’estudis). Es veu que fer part o no del Pla Bolonya i de l’Espai Universitari Europeu no guarda relació amb la ciència, ni amb la universitat, ni amb els plans d’estudis, sinó amb el grau de reconeixement estatal.

Entenc que, en aquest conflicte, la Unió Europea s’hi hauria d’implicar més, a favor d’una solució democràtica. I que resulta totalment inconcebible la manca d’acció i la inoperància de l’ONU, que continua deixant el poble karabachi a mercè d’un vesí sensiblement més poderós. La raó de la força contra la força de la raó. I ho hem vist tantes vegades!