OPINIÓN | Joan Amorós, mestre

Un partit desigual

| Eivissa |

Valorar:

Permeteu-me que comenci aquest article tal i com vaig acabar el darrer: «els miracles, en educació, no existeixen». I ho vull reiterar després de visitar la passada setmana una escola anglesa. Si les comparacions són odioses, almenys ens permeten odiar amb perspectiva.

Una placa de l’any 1949 ens rep al vestíbul del centre i fa que se’m desmunti la previsió d’edat que havia fet sobre el centre. Un èxit absolut en el manteniment d’espai públics, que hauríem de tenir molt en compte per les nostre latituds. En entrar a la primera aula, la qüestió a realitzar era obvia: quants alumnes n’hi ha? La nostra guia, cap d’estudis del centre, ens explica que tenen 30 alumnes per classe. Immers el meu cervell dins la dita ‘Mal de molts, conhort de pocs’ em vaig alegrar, ja que a les nostres illes les ràtios són més baixes. Aquesta trista alegria no durà gaire. La següent explicació va ser que a cada aula hi havia dues persones a temps complet amb l’alumnat: la mestra i la assistant teacher (una mena d’auxiliar tècnica amb funcions pedagògiques). I operant una simple divisió, el nombre d’alumnes per docent baixa a quinze, fet que em feia intuir que no guanyaríem cap dels enfrontaments comparatius en el meu imaginari Anglaterra – Balears educatiu.

Així fou. Les dades anaren caient en contra del sistema espanyol una rere una altra i sense aturador. 39 professionals per 330 alumnes, quan al meu centre (servesqui d’exemple) en som 32 per 460. 5 mestres one to one, que serien els equivalents als nostres mestres especialistes en pedagogia terapèutica o audició i llenguatge, contra els tres que correspondrien en una escola illenca d’aquesta grandària. L’orientadora educativa està present al centre 3 dies a la setmana, quan aquí ens conformam amb un dia setmanal.

El centre té una total autonomia de funcionament. Això implica que poden triar els seus docents, amb el vistiplau de l’òrgan similar al nostre Consell Escolar (on estan representats tots els sectors del centre). Si al final del curs no compleixen amb una avaluació que coneixen des de l’inici, poden ser acomiadats. També contracten la resta de personal (neteja o menjador escolar). Això implica una àmplia tasca burocràtica, que cobreixen amplament amb els tres administratius del centre. En llegir aquesta frase, sé de ben segur que secretaris i secretàries de centres de primària estaran copejant-se el cap contra la paret.

Arribàvem al final de la visita i entràrem en disquisicions econòmiques. Si no voleu caure de la cadira, fermeu-vos fort a ella. El pressupost del centre, que té total autonomia financera, és d’1 milió de lliures anuals. Si restam el 90% destinat a nòmines del personal, que en virtut d’aquesta autonomia reben el pagament de l’escola i no de l’administració, això ens dóna uns ingressos de 124.000 € aproximadament. Un centre similar a les Illes pot rebre al voltant d’uns 14.000 €.

Sagnant. Per la xifra i per com se’m van posar els ulls. Més sagnant encara si afegim que l’estat proporciona l’esmorzar i es fa càrrec del dinar de tot l’alumnat. Sí, totalment gratis.

Sense negar l’evidència que el Regne Unit és un país més ric que el nostre, el que vertaderament preocupa és la prioritat política que es reflecteix amb claredat en la comparativa de percentatges del PIB destinat a educació: a Espanya, l’any 2013, se situava en el 4,55%. Mentre, el del Regne Unit era del 5,75%. Al nostre arxipèlag encara no arribam al 4%. I aquí és on rau el gran problema. I és un problema de prioritats polítiques.

Llavors, escoltarem crítiques banals als centres balears. Llegirem titulars groguencs sobre el suposadament pobre resultat a les proves Pisa. No crec en PISA com s’usa en aquest país: com a mer resultat sense anàlisi. Si hom vol PISA, però, aquí van dues tasses: al darrer informe, el Regne Unit només ens trau 10 punts en matemàtiques, 11 en comprensió lectora i 18 en ciències. Això vindria a ser un empat si seguim amb l’analogia esportiva. La conclusió és clara: malgrat totes les diferències esmentades a l’article, sumat al retard fruit d’una dictadura de quaranta anys i amb la cirera del pastís d’uns pressuposts ridículs, no existeix gairebé diferència. Per tant, alguna cosa estarem fent bé per aquí. No obstant això, em quedaré amb l’ampli marge de millora que tenim. Una millora integral, desenvolupada en tots els aspectes i amb un component essencial: que la política li doni a l’educació el lloc pressupostari que, per importància, es mereix. Si no és així, aquest partit educatiu continuarà sent un Barça – Formentera, on el resultat final d’1 a 0 pels culers, encara serà motiu per fer critica a l’equip d’inferior pressupost.

Comentar

* Campos obligatorios
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1

aadadad
Hace más de 4 años

Carai Amoros, eso de que aquí los profesores puedan ser despedidos si no cumplen con una evaluacion anual no te lo crees "ni jarto vino". Aquí la culpa es siempre de los demás, los profes lo hacen todo de maravilla.

Valoración:menosmas
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1