Cojones lejanos

El que és el ser humà és avariciós. Als ‘papers de Panamà’ hi apareix, com a presumptes defraudadors, el bo i millor de la societat internacional, la flor i nata: polítics, artistes i aristòcrates units per un desig comú: posseir més diners, que no s’ho emporti Hisenda. És per a això, normalment, per al que serveixen les societats offshore. “Offshore” vol dir, literalment, al mar, lluny de la costa.

A Eivissa estam bastant entrenats en ‘experiències offshore’ de tota mena; tenim els ‘party boats’, que s’emporten la festa i les drogues enmig del mar, lluny de les urpes de la Guàrdia Civil; tenim illots offshore amb empresaris offshore, com en Matthias Khun i el seu Tagomago, i teníem les cabres des Vedrà, que, en canvi, no estaven encara prou ‘offshore’. No sé si tenim empresaris o polítics offshore a les Pitiüses, però als ‘papers de Panamà’ hi apareixen almenys dos empreses hoteleres balears (d’aquestes que els sap tant de greu que els turistes paguin l’ecotaxa), Riu i Melià, totes dos amb una dèbil presència a les Pitiüses.

Molta de la gent que ha sortit (i sortirà) als ‘papers de Panamà’ ara deu estar pensant que no valia la pena quedar tacats per sempre per evadir una certa quantitat de diners a la Hisenda pública. Començant per Pedro Almodóvar, que ha passat en dos segons de superfigura del cinema espanyol, de líder moral de l’artisteig ibèric, a presumpte defraudador; i tot per mor d’una empresa offshore que en realitat va tancar el 1994. Per molt que s’esforci, ara, en netejar el seu honor, portarà aquesta taca per sempre. Com tots els altres que apareixen als papers. Però és que -no sé si a vostès també els passa-, a mi em fa especial ràbia la hipocresia de patriotes i moralistes, que s’omplen la boca de donar lliçons, i, després, si poden robar uns quants calerons a Hisenda, no els tremola la mà. Encara que també es tracta de la nostra pròpia hipocresia: qualsevol persona mínimament informada sap que els paradisos fiscals existeixen (i no només fora d’Europa, també dins) i sap per a què s’utilitzen. Però, és clar, una cosa és ser conscient d’això i l’altra saber amb noms i llinatges qui se serveix d’aquestos paradisos.

La lamentable veritat és que el frau i l’evasió fiscal fan perdre a la Unió Europea, cada any, segons els seus propis càlculs, un bilió d’euros (un milió de milions, més del doble que tot el pressupost general de l’Estat espanyol per al 2016, per fer-se una idea). Són els sous amb què es pagarien moltes de coses que ens fan falta; són els nostres sous, els que serveixen al final per pagar escoles i hospitals, mestres i infermers, l’atur, les pensions, la reparació de l’emissari de Talamanca o els salaris dels funcionaris.

Fa un parell de dies, discutia amb un polític d’un partit d’esquerres sobre la conveniència d’augmentar els impostos. Ell defensava que s’havien d’augmentar els impostos als més rics, i que això permetria acabar amb la llei Montoro i incrementar substancialment la despesa pública; jo defensava, en canvi, que els increments de despesa pública, a Espanya, acaben castigant sempre als mateixos, una classe mitjana cada vegada menys nombrosa: els assalariats, els autònoms i els petits empresaris. Els rics sempre han sabut què fer amb els seus sous: per això, en part, són encara rics.

No dic que tots els rics siguin defraudadors, però, probablement, els ‘papers de Panamà’ revelen només la punta d’un iceberg molt més gran. De fet, el despatx d’advocats d’on han sortit els ‘papers’, Mossack Fonseca, és una de les agències més grans dedicades a aquestes duboteses feines, però ni és la principal ni l’única.

Els defraudadors pensen, amb raó, que si mantenen un peu a un paradís lluny d’aquí, ningú no els podrà fonyar els dits... Aquesta és la idea. Ningú els podrà fonyar, excepte una colla de periodistes que han investigat una mica: en concret, 376 periodistes de 76 països diferents, que han analitzat durant un any 11,5 milions de documents. Ni més ni menys. És la major col·laboració periodística de la història, és el periodisme global contra l’estafa globalitzada. Això sí que és el segle XXI. I, mentrestant, els líders polítics espanyols (posin unes cometes a “líders”, si volen) perduts entre les seues línies vermelles.