La trista història del ministre petroler

Ara Soria executa el seu mutis penosament, empaperat a Panamà, mentint, espitjat pel seu amic Rajoy, que ha descobert de sobte que, aquell ministre canari, igualet que n’Aznar però sense bigot, tampoc no era de fiar. Rajoy se’n podria haver adonat abans: algú que es disposa a autoritzar pous petrolers devora de la regió turística més important del Mediterrani, o bé és que és un inepte o bé és que hi té algun tipus d’interès inconfessable.

La caiguda d’en Soria (perquè ni tan sols pot ser cessat ni pot dimitir, ja que pertanyia a un govern en funcions) deixa encara més tocada la credibilitat del PP, un llast massa pesat com per enfrontar-se en condicions a les (quasi) segures pròximes eleccions. Si al PP hi hagués algú que manàs i que fos llest i ràpid, ara és el moment de forçar una passa endarrere, o al costat, d’en Rajoy; les passes al costat ara estan molt de moda. Però al PP ja no saben ballar.

I ara que parlam del PP, ja es deuen haver fixat que portam quatre mesos sense govern (sense el Govern central) i no ha passat absolutament res: Espanya no s’ha esfondrat i el món continua girant com sempre; els jubilats cobren les pensions, la policia deté els jihadistes, els boixos van a l’escola, els malalts són atesos al metge, Hisenda obre la campanya de la renda... Tot va com solia anar. El nou Congrés i el Govern en funcions no es reconeixen l’un a l’altre i no passa absolutament res.

Pareix que el Govern central no era tan imprescindible com ens deien. No serà que les principals competències (educació, sanitat...) estan ja traslladades a les autonomies? No serà que la política econòmica, en realitat, la dicta Europa?.... Crec que hem sobrevalorat el poder i la capacitat del Govern de l’Estat, en un context on la majoria de les competències o bé viatgen cap a amunt, cap a Europa, o bé viatgen cap a avall, cap a les autonomies, diputacions, consells i municipis.

Després de quatre mesos, pareix que Espanya funciona igual sense un govern que prengui decisions. Això sí: el Govern espanyol reté la potestat d’autoritzar prospeccions i pous de petroli allà on vulgui, que són una «qüestió d’Estat».

Tornem al nostre amic Soria, un personatge tan indiscutiblement tòxic que no dóna ni per un article sencer. Soria no era un enemic d’Eivissa ni de les Balears; també pretenia enquitranar la seua pròpia terra, en una clara demostració d’equitat i avarícia. Soria era l’enemic del més elemental sentit comú, l’amic més íntim de les petroleres i les grans elèctriques; el tipus que va promoure el decret d’autoconsum de 2015, una norma també batejada com a «impost al sol» i que grava les instal·lacions d’autoconsum energètic encara que l’energia no passi per la xarxa de distribució; el tipus que va aprovar la reforma elèctrica de 2013 i que va eliminar les ajudes a les energies renovables. La seua sortida de la política, esper que per sempre més, és una molt bona notícia. L’única cosa que lament és que se’n vagi per les sospites d’evasió fiscal i no per la falta d’aptitud que ha demostrat com a ministre d’Indústria, Turisme i Comerç.