Hillary

Na Hillary s’ha trobat davant un adversari dur: en Bernie Sanders. Es tracta d’un home ja major que vol portar a Amèrica “la nova política”, des d’una perspectiva més d’esquerres (molt d’esquerres, per a la sensibilitat mitjana dels americans), que ha calat ben a fons entre amples capes de jóvens. Amb el seu posat de pare protector i de defensor dels més desafavorits, en Sanders està fent una campanya molt bona i posa en perill la nominació de na Clinton.

És molt interessant veure com es produeixen profunds debats ideològics, a cor obert, sense temors de correcció política ni de mirar de caure bé a ningú, entre persones del mateix partit. S’ha de tenir un sentit molt especial de la democràcia per poder dur a terme aquest tipus de debats i després treballar conjuntament. Això ja va ocórrer entre la mateixa Hillary Clinton i Barack Obama, quan aquest li va guanyar les primàries. Durant la campanya, el combat en el camp de les idees va ser ferotge, sense treva ni cap tipus de concessions. Però, en acabar aquesta part, na Hillary Clinton va donar tot el seu suport al futur president Obama i ell, en arribar a la presidència, li va encarregar el més visible del govern dels Estats Units: la secretaria d’Exteriors, la diplomàcia americana. No fa falta dir que, en el seu càrrec, Hillary Clinton va destacar poderosament, com a persona solvent i entesa en la matèria. Avui ningú no dubta que la candidata demòcrata és una persona amb uns coneixements profundíssims de política internacional, comparables potser només amb els que tenia, en la seua època, Henry Kissinger, en el bàndol dels “elefants”, és a dir, en el Partit Republicà.

Però, de moment, com diria en Lakoff, insigne lingüista i excel·lent dissenyador de les últimes campanyes del Partit Demòcrata, no pensis en un elefant. Som, encara, en el temps en què s’ha d’optar per un candidat del Partit Demòcrata. Un candidat que, ben probablement, per primera vegada en la història, serà una candidata.

Al cantó republicà, la cosa també està entretinguda, tot i que sembla que el magnat Donald Trump, el més políticament incorrecte de tots els candidats que hi ha hagut durant dècades i dècades, se n’acabarà emportant el gat a l’aigua. Em fa la impressió que l’equip de campanya de na Hillary Clinton està delerós perquè Trump sigui el candidat rival. Així na Clinton ho tendrà més fàcil per arribar a ser la primera presidenta dels Estats Units d’Amèrica.

Algú va dir que seria abans president dels Estats Units un negre que no una dona. La va encertar. I vaig tenir el plaer de seguir-ne la campanya, parcialment, a través dels ulls i de les accions de na Mary-Ann Newman, presidenta del Farragut Fund per a la promoció de la cultura catalana als Estats Units (es diu Farragat per en Farragut, primer almirall de la marina americana, natural de Ciutadella de Menorca). Llavors m’explicava com ella mateixa i les seues amigues jubilades buscaven llocs on les enquestes mostrassin un gran equilibri entre demòcrates i republicans per anar-hi a fer campanya, porta per porta, per Barack Obama. Detalls d’una democràcia madura i responsable, certament.

Ara tenc una pantalla molt més directa i molt més apassionant, encara. I em costa explicar el gust de ser espectador (i de poder participar-hi, de tant en tant, ni que sigui electrònicament) d’una cosa tan espectacular com unes primàries del Partit Demòcrata. Tot esperant que, feta la convenció, na Hillary Clinton s’agafi en Bernie Sanders de vicepresident, si, anant tot bé, arriba a ser la primera presidenta dels Estats Units d’Amèrica.