Ja sé que arriben les bones temperatures i que abelleix un bon “chapuzón” a les nostres platges, transparents, clares i farcides d’hamaques, parasols i cutreclubs. Aquest article, però, no parlarà d’aquest tipus de “chapuzón”, sinó d’una “chapuza” grossa. Encara que, com ens diu el diccionari de l’IEC, un capbussó és el fet de tirar-se de cap dins de l’aigua i això sí que és comparable amb el que han fet els membres de la Conselleria d’Educació que han organitzat el procés d’escolarització pel curs que ve.

S’han llençat a l’aigua i una vegada en l’aire, han vist que la mar estava plena de borns.

El passat divendres presentaven aquest procés als equips directius pi- tiüsos. Amb una novetat molt important: la reducció de les ràtios a 20 alumnes a les aules de tres anys.

Aquesta mesura, que és un encert, li comencen a sorgir problemes congènits. Anam a pams.

El “chapuzón” de la Conselleria té un origen clar...i per desgràcia és el de sempre: no escoltar els que estam a peu d’aula. Per això, presenten un procés ple de mancances i errades. La més lamentable és la següent. El curs vinent es repartiran en cada classe 20 places: 16 per alumnat ordinari i 4 per alumnat NESE (necessitats específiques de suport). La diferència amb altres anys és que reservaran dites places fins el dia que comença el curs, divendres 16 de setembre. Això provocarà un caos generalitzat entre escoles, mestres i famílies. Al fet que molts progenitors no podran dur al centre escollit el seu fill o filla, hem d’afegir centenars de pares i mares que fins dia 16 no sabran a quina escola assistiran els seus descendents, perquè aquestes places NESE estaran reservades. Això provocarà un nerviosisme totalment comprensible entre les famílies. Per l’altra banda, les escoles no podran planificar els grups. Tampoc el període d’adaptació que realitzen aquests alumnes. Els docents no podran fer les reunions individuals inicials amb les famílies per conèixer les característiques del seu alumnat. Les reunions col·lectives per indicar la forma de treballar del centre, les dinàmiques d’aula o el que es necessita de les famílies, s’hauran de retardar fins que es tingui clar quin és el llistat definitiu d’alumnes. I aixó té unes conseqüències nefastes. Una errada que no s’hagués comés si haguessin preguntat abans els centres sobre la idoneïtat d’aquesta decisió.

El nyap no acaba aquí. Aquesta decisió de baixar les ràtios a 20, malgrat ser beneficiosa, està feta des de la manca de planificació, i això tindrà recialles negatives. Els diferents Consells Escolars Insulars d’Eivissa no han realitzat un mapa escolar que permeti una planificació de les necessitats de l’illa. Les diferents Conselleries d’Educació tampoc ho han exigit. Se segueix fent un procés d’escolarització per municipis, quan la distribució dels municipis eivissencs és totalment absurda des del punt de vista escolar. No pot ser que un alumne que viu a 100 metres de l’escola de Can Raspalls, no pugui matricular-se en aquest centre perquè és resident a Eivissa i el centre pertany al municipi de Sant Josep. No pot ser que una alumna de Platja d’en Bossa estigui adscrita d’ofici a l’institut de Santa Maria, quan té S’Algarb a tir de pedra.

Volen també corregir la creació de guetos en algunes escoles, però no fan cap normativa al respecte. Només amb la reserva de places per alumnat NESE no ho aconseguirem, ja que no sabem prèviament les característiques de l’alumnat que arriba als centres. Escoles com Cervantes o Vara de Rey, a Sant Antoni, seguirán rebent uns percentatges alarmants d’alumnat amb pares de procedencia magrebí, amb les dificultats d’ensenyament i integració que això comporta. Mentre, les escoles perifèriques no son elegides per aquestes famílies, per la dificultat d’arribar a elles si no és amb vehicle. Això només es podrá aconseguir amb unes rutes de transport ben planificades, perquè totes les famílies puguin estar tranquil·les en saber que, independentment de l’escola que assistesquin els seus fills, no tindran entrebancs per no disposar de cotxe o en l’organització de la seua vida laboral.

A finals de 2013 ja escrivia sobre aquest fet i les solucions a prendre. Estam en 2016 i seguim començant la casa pel teulat. Sense ciments, aquest teulat ens hi caurà a sobre. Aquest cop serò, sens dubte, més dolorós (i perillós) que el capbussó dins d’una mar plena de borns. No juguem. Ens hi jugam massa.