Sobre la xenofòfia quotidiana

Segons el filòsof Xavier Sàez, per explicar aquestes actituds catalanòfobes, hauríem de remuntar-nos a l’etapa històrica en què els nostres vesins castellans varen decidir anar modificant l’objecte de la seua xenofòbia nacional, tot passant-lo dels jueus als catalans. De fet, els absurdament anomenats Reis Catòlics varen perpetrar, entre les seues múltiples malifetes, l’expulsió dels jueus del regne d’Espanya. No tenia gaire sentit, doncs, un cop expulsat els jueus i cremats els judaïtzants per part de la santa Inquisició, continuar tenint els jueus com objecte de l’odi nacional. Calia desplaçar-lo. I s’havia de desplaçar cap a algú que fos a prop, que fos clarament identificable per tothom, i que tengués algunes característiques en comú amb els jueus.

El regne de Castella feia frontera amb la Corona d’Aragó (amb gent, molt majoritàriament, de nació catalana). Per tant, els catalans eren a tocar. I, a més, entre els trets col·lectius amb què els castellans identificaven els catalans n’hi podíem trobar molts que concordaven amb els dels jueus: gent seriosa, treballadors, poc tirats a la vida bel·licosa, menestrals, preocupats per la ciència, una mica descreguts, irònics, poc donats a acceptar la jerarquia per la jerarquia... En fi, els anaven, com dirien ells, com anell al dit. Per tant, es va produir un desplaçament de l’objecte principal de la xenofòbia nacional (més o manco generalitzada).

Segons Xavier Sàez, el moll de l’os del desplaçament xenofòbic es va produir a l’època del Barroc i hi varen tenir molt a veure els autors barrocs castellans, amb Francisco de Quevedo al capdavant. En Quevedo, encara, hi trobam una fortíssima judeofòbia, però també hi apareix, per primera vegada, amb una potència extraordinària la catalanofòbia, que, d’altra banda, ja s’havia fet habitual a la cort castellana a l’època dels Reis Catòlics (recordem que algun noble castellà es referí al rei Ferran com "ese viejo chocho catalán").

Ara la catalanofòbia és tan absolutament transversal i difosa pertot arreu que moltes vegades es manifesta com una espècie de fet natural, del qual molta gent ni tan sols fa cas. Si la delegada del govern a Madrid (fa gràcia, per cert, que el govern espanyol tengui una delegació a la capital del seu regne!) va prohibir les banderes estelades perquè, segons ella, podien incitar a la violència, no és perquè els qui les porten tenguin una actitud o una altra, sinó perquè la mera existència de gent que té determinades idees ja genera agressivitat en els no nacionalistes i no intolerants que pensen que Espanya només pot ser d’una manera. I que els catalans, per ser-ho, han de deixar de ser-ho. Cosa que, d’altra banda, com a concepte, hem de convenir que no està gens malament.

La catalanofòbia va constituir un dels pilars ideològics del Barroc castellà, però també del Neoclassicisme i, per descomptat, de la tremebunda Generación del 98, una generació vanagloriada dins les lletres hispàniques que va fer de la xenofòbia un dels seus trets fonamentals d’identitat col·lectiva.

No ens ha sorprendre, per tant, que una mare qualsevol li digui a la seua filla que "no le gusta el catalán" i pensi, alhora, que l’està educant correctament, i que no és xenòfoba ni pensa que s’hagi de discriminar ningú. El país sencer està tan mal educat com per pair coses com aquesta... i d’altres de molt pitjors.