La llum del sol

Per defensar aquesta argumentació podria recórrer a l’informe Warnock del 78, que ja recomanava la reconversió dels centres d’educació especial (EE) en centres de recursos per oferir els centres ordinaris suport i assessorament per la integració. O a la Declaració de Salamanca del 94, promoguda per la UNESCO, que torna a fer èmfasi en què els centres d’EE poden suposar un valuosíssim recurs per la creació de vertaderes escoles inclusives. O en la nombrosa literatura que hi ha al respecte. O en l’ONU, que recull el dret a la integració educativa, tot dient que «els Estats asseguraran un sistema d’educació inclusiu a tots els nivells». Fins que arribam a les lleis, al sistema i a la seua perversió: «L’escolarització de l’alumnat que presenta necessitats educatives especials es regirà pels principis de normalització i inclusió". Fins que topam amb l’emperò, amb la clàusula, amb la lletra petita. "L’escolarització d’aquest alumnat en unitats o centres d’educació especial, només es durà a terme quan les seves necessitats no puguin ser ateses en el marc de les mesures d’atenció a la diversitat dels centres ordinaris». No puguin O no vulguin ser ateses? L’estat es cobreix les esquenes.

O siga, que l’alumnat amb diversitat funcional no té dret a rebre el que necessita dins d’una aula ordinària. Els hi hem de segregar per poder optimitzar recursos. Optimitzar, aquesta paraula tan elegant que amaga al darrera seu l’exclusió, l’aïllament, la no socialització de molts d’infants. Així consideram els centres d’EE com aquells espais on el nostre alumnat amb NEE trobarà les solucions que l’escola no li atorga. Però aquesta concepció es perversa. Aquests centres suposen un model que exclou, que els deixa fora de la societat i per tant, els discrimina. I això, és impensable amb alumnes "ordinaris". Les aules específiques en centres ordinaris tampoc asseguren la inclusió. Els problemes es repeteixen, tant aquí com dins de l’aula: falta de professionals per donar a cada alumne/a el que necessita, així com falta de preparació en educació inclusiva per part dels docents de referència a l’aula

I això és el que hem de resoldre. Això és el que hem de reivindicar. Suficients persones amb suficient preparació. No necessitam un centre d’EE. Què hauríem de fer? Per començar, com diu Itziar Fernández de l’ONG Solcom, que lluita pel dret de les persones amb diversitat funcional, "Al País Basc tots els nens de 6 a 12 anys van a col·legis ordinaris, independentment del seu grau de discapacitat. Se’ls assignen recursos i professionals de suport o es creen aules especials per als que tenen més necessitats, però sempre dins d’un centre ordinari. Això demostra que si hi ha voluntat política i es posen els mitjans necessaris, és possible la inclusió total". Tenim tot el dret a reclamar-ho. No ens deixem enganyar. No caiguem en el parany que estén el sistema. Hem d’exigir la solució del problema, no agreujar-lo malgrat les bones intencions. Que no sigui pitjor el remei que la diversitat.

Platon explica a la seua obra "la República" el Mite de la Caverna. En ell, unes persones encadenades d’esquena a un mur, només han vist al llarg de la seua vida ombres reflectides a la paret blanca que tenen enfront. Aquestes ombres són projectades per objectes que passen elevats per persones ocultes pel mur, il·luminats per un foc encès darrera seu. Per ells, aquesta és la seua realitat. Una ombra d’un objecte projectat per una foguera. Fins que un dia alliberen a una d’aquestes persones perquè conegui la vertadera realitat. No només dels objectes que ells creien reals, sinó per sortir de la caverna i veure com són els objectes, la natura i la llum real, la del sol.

No deixem a l’alumnat de diversitat funcional fermat al mur de la caverna, amb una experiència minsa d’ombres falses provinent d’un foc. Aprofitem que a Eivissa no hi ha centres d’EE per amollar-hi les cadenes i deixar-los veure la realitat de la vida, la llum del sol. Malgrat que el sistema els ho negui, tenen tot el dret del món.