OPINIÓN | Bernat Joan i Marí

Disponibilitat lingüística

| Eivissa |

Valorar:

Una de les característiques de l’oficialitat lingüística, arreu del món, és l’anomenada «disponibilitat lingüística». Què implica? Molt senzill: implica que un ciutadà pot utiltitzar, sempre que ho vulgui, una llengua oficial, i que pertot arreu hi ha l’obligació d’atendre’l en aquesta llengua. Prenguem com a exemple de lloc amb dues llengües oficials ciutats com Brussel·les o Hèlsinki. Agaf aquests dos exemples perquè, efectivament, es tracta de llocs on l’oficialitat de les dues llengües és efectiva i no només nominal. A Hèlsinki (agafem la que ens cau geogràficament més lluny) hi ha dues llengües oficials: el finès i el suec. Com que les dues són oficials, tothom pot anar a qualsevol lloc (finestreta oficial, lloc d’oci, botigues, on siga) i utilitzar, a voluntat, el finès o el suec. I existeix el principi de disponibilitat lingüística. Vol dir això que tothom, necessàriament, ha de conèixer la llengua de la minoria nacional que hi ha a Finlàndia (la suecòfona)? No. Efectivament, a Hèlsinki hi ha gent que no sap suec. Què ocorre si jo me’n vaig a una botiga i parl en suec, i la persona que és a punt d’atendre’m no sap suec. Em diu, en un finès exprès après per a l’ocasió: «un moment, ara l’atén el meu company/ la meua companya», i immediatament surt algú que sí que parla suec i m’atén en aquesta llengua. La disponibilitat lingüística, ja s’haurà entès, implica que pertot arreu on s’atén el públic hi ha d’haver, com a mínim, una persona que sàpiga les dues llengües. I que qui presta l’atenció sempre s’adapta a la llengua del client, i mai no passa a l’inrevés.

Ni a Brussel·les ni a Hèlsinki a ningú no se li acudiria dir que és lamentable que es produeixi un conflicte «pel simple fet que (un client) no hagi estat entès en neerlandès / en suec», ni comminaria el client a «evitar el conflicte, la disputa, i especialment per temes lingüístiques», ni, encara, es diria del client que ell havia «impulsat i protagonitzat” un episodi de conflicte si no havia estat atès en la seua llengua. Ningú no s’atreviria a dir-ho. Ni els més contraris al bilingüisme. Naturalment, és del tot impensable que hi hagués cap mitjà de comunicació, per contrari sigui a l’statu quo actual, que s’atrevís a posar-ho negre sobre blanc.

Aquí el català és considerat pel nostre Estatut d’Autonomia com a llengua oficial, juntament amb el castellà. La naturalesa de l’oficialitat de les dues llengües, emperò, és diferent: el castellà és oficial, al nostre país, perquè és la llengua oficial de l’Estat. El català, en canvi, hi és oficial perquè és la llengua pròpia de les Illes Balears. Això que, en aprovar-se l’Estatut d’Autonomia pareixia la cosa més elemental del món, avui és, de facto, discutida, encara que no hi hagi ningú que s’atreveixi a modificar la lletra de l’Estatut d’Autonomia (que, per a coneixement dels legalistes, és una llei orgànica del regne d’Espanya). I és precisament aquesta llei orgànica del Regne d’Espanya que confereix a la llengua catalana el caràcter de llengua oficial i pròpia de les Illes Balears.

Aquí, emperò, desafiam la llei de la gravetat, i feim com si les coses, contra tota evidència, caiguessin cap amunt. Aquí el català és llengua oficial i pròpia però ningú no ha plantejat seriosament la disponibilitat lingüística com a principi de l’oficialitat. A Catalunya, per exemple, sí que aquest principi queda clar. I per això es fan uns cursos, a càrrec del Consorci per a la Normalització Lingüística, de Català per a l’Hostaleria. En aquests cursos, qualsevol persona que no sàpiga dir ni «bon dia» en la nostra llengua, al cap de vint hores de curs (normalment fetes en una setmana i pagades a mitges entre el Consorci i l’empresa on treballi cada alumne), és capaç d’entendre les deu o dotze coses que se solen dir en un intercanvi lingüístic en un bar o en un restaurant. Qui no sap parlar paraula de català és capaç de dir i d’entendre coses com «què voldria?», «tenia taula reservada?», «el vol amb gel o sense?», «sucre o sacarina?», etc, etc.

Crec que és urgent que el Govern de les Illes Balears, els diferents consells i els ajuntaments, d’acord amb la CAEB i la PIME, organitzin cursos de Català per assegurar la disponibilitat lingüística a bars, restaurants, botigues i supermercats. Amb vint hores n’hi ha prou per poder dir i entendre les converses habituals en aquests establiments. Llavors ja s’ampliarà. Però, amb una mesura tan senzilla com aquesta, s’evitaria que a tants eivissencs ens passàs el que ens passa: que anam a un bar, a un restaurant o a una botiga i ens comminen a no usar la nostra llengua, la que hem parlat tota la vida, la que usam a diari, la llengua oficial i pròpia del nostre país.

Comentar

* Campos obligatorios
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1

Javier
Hace más de 4 años

Entiendo que esta disponibilidad lingüística que expone no es un requisito legal el Baleares. Si es así le diría que hay leyes como la elección del idioma en la educación que a pesar de estar escritas tampoco se ponen los medios para que se puedan cumplir. La flexibilidad tiene que ser en los dos sentidos no puede ser únicamente en uno. Esto es lo que crea la tensión social y el rechazo al catalán amen de machacar y eliminar de la escuela y de los medios la forma dialectal, el ibicenco.

Valoración:1menosmas
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1