Esperança Marí i MaiansEivissa06/06/16 0:00
TW10

Enguany fa trenta anys de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística i en fa alguns més de l’aprovació del nostre Estatut d’Autonomia. L’Estatut estableix que el català i el castellà són les llengües oficials de les Illes Balears. El català és llengua oficial perquè és la pròpia de la nostra comunitat autònoma i el castellà hi és oficial en tant que llengua oficial de l’Estat i també pròpia d’una part important de la població de les illes. La Llei de Normalització Lingüística va servir, precisament, per desplegar aquesta doble oficialitat i fixar-ne les regles del joc.

Han passat els anys, emperò, i encara som molt lluny d’aconseguir els objectius que es projectaren. I un desgraciat incident ocorregut fa alguns dies i que ha tengut un gran ressò en aquest diari ens mostra les debilitats del procés de normalització lingüística a ca nostra. Em referesc, naturalment, a l’incident entre el diputat del PSOE Enric Casanovas i la propietària del bar Can Ady, de la Vila d’Eivissa.

De totes les notícies i comentaris que he pogut observar al llarg d’aquests dies, el que més m’ha sorprès és que no hi ha hagut ningú, pràcticament, que hagi esmentat que el català, que aquí anomenam eivissenc, és la llengua pròpia d’Eivissa. I que els eivissencs tenim drets lingüístics, tan respectables com els drets lingüístics dels parlants de qualsevol altra llengua. No esmentar aquest fet desvirtua tot el debat i el converteix en un mer foc d’encenalls preelectoral. Estic convençuda que només en un context preelectoral es pot desencadenar una polèmica lingüística com aquesta. Ara bé, no crec que el fet de desencadenar-la li acabi provocant cap benefici a qui l’ha desencadenada.

Per què n’hi ha que es pensen que sempre poden treure rèdit electoral d’atacar la llengua catalana? Certament, a l’Espanya de parla castellana l’anticatalanisme ven. Però vull pensar que Eivissa no acaba de ser igual que Albacete, Càceres o Palència.

A les Illes Balears tenim dues llengües oficials, el català i el castellà, i l’equilibri es basa precisament en la possibilitat d’usar una o l’altra sense problemes. I perquè tant el català com el castellà es puguin utilitzar sense problemes es requereix que, de manera generalitzada, la gent les conegui les dues. Si una part important de la població només en coneix una, no hi ha bilingüisme, ni es pot parlar de respecte a les dues llengües. En aquest sentit, trob lamentable la carta a propòsit de l’incident esmentat de Vasile Mandache Botusan, que signa com a "Presidente de la Asociación de Rumanos de Ibiza". En aquella carta ve a dir que, com que nosaltres som bilingües i una part de la gent només coneix el castellà, que facem servir el castellà i abandonem la nostra llengua. Així de senzill, així de dur, així de lamentable. Qui és algú per anar a dir a un altre que abandoni la seua llengua?

El nostre projecte col·lectiu no és que els eivissencs, bilingües, pel fet de ser-ho hàgim de renunciar a la nostra llengua, sinó que puguem compartir amb tots els habitants d’Eivissa tant el castellà com el català, i, per tant, que tothom les sàpiga les dues. Avui dia hi ha mitjans suficients per aconeguir-ho, amb bona voluntat, sense gaires dificultats. Dit això, pens que les administracions s’hi haurien d’implicar una mica més, especialment a la que fa a la incorporació dels nouvinguts.

He de dir, finalment, que m’ha sorprès la credibilitat que des del PP i des de bona part dels mitjans de comunicació s’ha donat a la denunciant de n’Enric Casanovas quan diuen que va proferir insults de tipus xenòfob. Particularment, no li don cap credibilitat. Es toca una fibra sensible, i tocant-la es pot fer un mal extraordinari a la nostra societat. Qui crea, amb tot aquest enrenou, divisió social? Qui atia males històries, dins la nostra societat? Qui fomenta l’odi ? En política, encara que estiguem a les portes d’unes eleccions, no tot s’hi val. I, en aquest assumpte, s’han traspassat unes quantes línies vermelles. A més, no estaria de sobra que el PP recordàs com li va sortir electoralment, a José Ramón Bauzá, jugar la carta de l’atac a la nostra llengua.