Estructures

Record, allà pel llunyà 1982, que una bona colla d’eivissencs partidaris del dret d’autodeterminació i defensors ferms de la llengua i la cultura catalanes es feien militants del PSOE. Deien que hi havia una oportunitat de fer quelcom diferent d’AP (i part d’UCD), del franquisme sociològic, de les velles estructures del vell règim d’on (teòricament) havíem sortit. Certament, tenien raó a l’hora de dir que no era igual el PSOE que AP (i part d’UCD). De la mateixa manera que avui podem constatar, de manera ben clara, que, en relació al nostre país, no actuen igual el PSOE i el PP. Com a partit, el PSOE mai no ha jugat al joc de discutir la unitat de la llengua catalana, ni en discuteix (almanco entre els dirigents locals) l’oficialitat a les illes Balears (i a la resta del domini lingüístic català), ni s’enfronta al fet que a l’educació el català hi tengui una presència significativa. Tot això fa diferent el PSOE del PP, perquè el PP sí que té membres que discuteixen (d’una manera o altra) la unitat del català, que voldrien fer-lo fora de l’ensenyament o que en voldrien aigualir l’oficialitat.. Per tant, que ningú no m’apunti al discurs fàcil dels que parlen de PPSOE, o d’aquells que afirmen que, des del punt de vista dels sobiranistes, el PSOE i el PP actuen igual. Res a veure amb la realitat constatable i constatada.

Dit això, hi ha un element fonamental que fa difícil que el PSOE pugui ser útil per a l’objectiu d’aconseguir que les illes Balears pugin substancialment el sostre del seu autogovern. I aquest llast el trobam, precisament, en la seua estructura: el PSOE, igual que el PP, igual que Ciutadans i igual que Podem, és un partit amb una estructura a nivell d’estat. El PSOE està implantat (igual que els altres tres partits esmentats) al conjunt dels territoris que actualment es troben dins l’anomenat Regne d’Espanya. L’estructura determina que qualsevol intent de dotar les Balears de l’autogovern que necessiten resulti impossible. I, a la pràctica, hem vist moltíssimes vegades com decisions que es prenien a les Balears eren revocades des de Madrid. O hem vist, i encara ho trob més trist, casos d’autocensura, en què els dirigents locals s’han posat la bena abans de la ferida (tot per no molestar els òrgans centrals del partit, on, en definitiva, es decideixen les llistes, els ascensos i els descensos, qui surt a la foto, com deia l’inefable Alfonso Guerra).

Per ser útil per a l’autogovern de les illes Balears, qualsevol partit que participi de l’àmbit estatal presenta encara un altre problema: la natura mateixa de l’Estat. No em va sorprendre mica que l’actual rei Felip VI es posàs un retrat de Carles III, creador de l’Estat espanyol estructurat tal i com el coneixem, al seu despatx. El rei il·lustrat, profundament unitarista i centralista, decidí, a grans trets, les característiques més immutables de l’Estat. Però no hi va triomfar el liberalisme, ni un despotisme il·lustrat, com el rei probablement hauria volgut, perquè l’estructura acabada de crear arrossegava tot un pòsit cultural del qual mai no s’ha pogut desfer. No podia renunciar, sinó que reafirmava, una cultura que havia donat un Góngora o un Quevedo, un Aldrete o un Nebrija. I aquí tenim el llast, permanent i aparentment immutable.

És l’estructura, allò que fa impossible determinades reformes, del tot urgents i necessàries. I Espanya, com diu el professor de l’UNED Ramón Cotarelo, «és estructuralment catalanòfoba –entengui’s, per tant, valencianòfoba, balearòfoba-, com Xile és propens als sismes o Bangla Desh al monzó».

Per això seria tan potent la creació d’un Partit Demòcrata de les Illes Balears (proposta que em permet repetir en aquest fòrum), integrat per PSIB, per MÉS, per EU, per Podem, pel PI i per tot aquell que, seguint determinats principis, s’hi volgués sumar. Hi podrien conviure perfectament federalistes, confederalistes, sobiranistes, independentistes, amb l’aixopluc d’una estructura comuna, pròpia del nostre país. Seria un partit potentíssim i donaria noves oportunitats a les nostres illes. I les posaria al mapa. Faria falta, emperò, per construir-lo, molta generositat, molt desprendiment i molta visió de futur. Però d’això ja en parlarem en una altra ocasió.