Que deixin en pau el Kurdistan

La nació sense estat més voluminosa, dins Turquia, és el Kurdistan. El Kurdistan, emperò, és una nació sense estat dividida entre diferents estats d’aquella zona de l’Orient mitjà. La major part del Kurdistan es troba dins Turquia (amb Diyarbakir, la de les mil torres, com a capital). La part amb un major grau d’autonomia política –a la pràctica funciona com un estat independent- és el Kurdistan meridional (oficialment sota sobirania de l’Iraq, però amb ministeris propis, Assemblea nacional pròpia i zona d’exclusió aèria i terrestre per a exèrcits estrangers, iraquians inclosos). Al Kurdistan meridional hi ha arribat una allau de refugiats procedents de les àrees de Síria i de l’Iraq devastades per l’Estat islàmic. De fet, el Kurdistan autònom ha estat l’únic espai on han pogut trobar una mica de refugi els maltractats cristians tant de Síria com de l’Iraq. La catedral i diverses esglésies cristianes d’Erbil, la capital del Kurdistan meridional, vessen de refugiats procedents dels territoris vesins.

Així mateix, els peixmergues del Kurdistan meridional i del Kurdistan sirià –puix també hi ha una part del Kurdistan, molt més petita, que es troba dins el territori de Síria- han estat el bastió contra l’avanç de les tropes de l’Estat islàmic.

Qui més qui manco reconeix que, sense els combatents kurds, les tropes islamistes probablement haurien ocupat un tros molt més extens tant de l’Iraq com de Síria. I, mentrestant, els kurds continuen sent també una població oprimida, culturalment, políticament i religiosament, a l’Iran (l’únic lloc on han comptat amb un espai d’independència real i formal, als anys trenta).

Però, paradoxalment, no sembla que estiguem disposats a reconèixer aquesta valuosa contribució –i moltes d’altres- dels kurds, i tot l’Occident té tendència a deixar-los penjats i lliurats a la seua (mala) sort històrica. A l’Iraq el govern de Bagdad no ha arribat a tenir la valentia de tractar els kurds com a aliats i a considerar-los, d’alguna manera, connacionals. La malfiança i el recel prevalen per damunt de la voluntat de cooperació, malgrat que l’Estat islàmic sigui tant l’enemic de l’estat iraquià com del protoestat kurd. A Síria, també tothom s’acarnissa contra els kurds, malgrat que sempre han fet mans i mànigues per cooperar en els governs establerts a Damasc. I Turquia aprofita la inestabilitat política pròpia per carregar contra el mac de fer trons de sempre: els kurds, comptant sovent amb el suport d’una NATO que els hauria de defensar a mort, tenint en compte el paper que estan jugant a l’hora de contenir l’Estat islàmic.

La dèria per anul·lar una nació com el Kurdistan està contribuint encara més a enverinar la situació a l’Orient mitjà i afebleix, de manera generalitzada, tots aquells que treballen per la democràcia i contra el fanatisme. De vegades fa la impressió que tots plegats s’estimen més acabar amb els kurds com a nació diferenciada que no a implantar la democràcia en aquella castigada regió del nostre planeta. Un dels pilars de la solució dels problemes que sacsegen tota aquella àrea, des del meu punt de vista, passa perquè deixin en pau el Kurdistan. I, si pot ser, en llibertat. Però avui això sembla demanar massa.