L’Europa catatònica

La posició de feblesa de la Unió Europea no es veu només amb la manca de respecte d’un parell de fatxendes com Erdogan i Putin (als quals aquestes actituds, per descartament, sempre se’ls suposen), sinó per molts altres elements que no ofereixen precisament un panorama gaire afalagador. Europa ha rebut, en el seu procés de construcció, un colp molt important a principi d’aquest estiu: la decisió en referèndum, del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord de sortir de l’UE. De fet, al Regne Unit, no s’havia produït cap tipus clar d’adhesió sentimental al projecte europeu, sinó que fins ara se’n feia un ús merament instrumental. Però amb l’ús instrumental no n’hi ha prou. I, si no, mirem com estan les coses a la nostra part de la Unió Europea.

Entre els membres actius i que no volen deixar Europa, l’adhesió sentimental tampoc no és gaire clara. Per això sempre existeix aquest punt de precarietat, que podem observar amb l’alça dels nous populismes a diversos llocs d’Europa.

França és soci fundador i impulsor decidit de la Unió Europea. Però més d’una vegada el cor europeista s’ha corglaçat davant la possibilitat que algú del Front Nacional arribàs a la presidència de la República. En aquest cas, la desafecció envers la Unió Europea estaria immediatament servida. A Holanda, on igual que a França, es va dir no a l’únic projecte de Constitució europea que s’ha presentat fins ara, també trobam permanentment l’espasa de Damocles dels que qüestionen Europa. I el mateix ocorre amb els populismes d’esquerra. A Grècia, posem per cas, la desafecció europea és màxima, mentre que la desafecció envers els polítics del país queda mínimament preservada, per molt ineptes que puguin arribar a ser.

Perquè la construcció europea sigui viable no ha de tenir només un caràcter instrumental (caràcter que també resulta del tot necessari), sinó que s’hi ha d’afegir un component sentimental. I, si m’és permès de dir-ho, també cultural. Hem de crear un sentiment d’adhesió a la Unió i elements per a una cultura comuna compartida per aconseguir que el projecte europeu s’assenti sobre unes bases ben sòlides. Si no, la Unió Europea continuarà a mercè dels nacionalismes i dels populismes, i tendrà grans dificultats per arribar a sortir-se’n.

La manca d’adhesió sentimental i la manca de cultura comuna compartida (per damunt de les especificitats culturals de cada nació) han fet possible que, al Regne Unit, guanyàs una opció que no defensava cap dels principals partits polítics. No sabem què passaria amb un referèndum d’aquestes característiques a països tan diferents com França, Holanda o Grècia. Després del Brexit Europa està una mica més catatònica que no estava abans. Per això gent com Erdogan es poden permetre les fatxenderies de torn. I els líders europeus continuen mirant passar les coses, com qui veu ploure, sense arromangar-se i fer-hi alguna cosa. Perquè, en certa manera, ells mateixos continuen sent presoners del nacionalisme que diuen que volen superar.

Potser haurà de ser l’acció civil, l’acció dels ciutadans, la que impulsi una nova etapa, en què Europa prengui la iniciativa i deixi l’estat d’anomia que ara passeja tan desmenjadament. Només si això ocorre el projecte europeu pot tornar a il·lusionar una part important dels nostres ciutadans.