La corona catalanoaragonesa va ser un protoestat confederal, que esdevingué, malgrat que avui alguns pretenguin negar-ho, un imperi medieval. La talassocràcia catalana va dominar la Mediterrània al llarg dels segles XIV i XV. Potser el fet d’haver estat imperialistes en alguna etapa de la nostra història li ha confegit a la nostra nació el gruix necessari per continuar existint després de tres segles de pèrdua de les institucions pròpies i de colonització mental.
A diferència de Castella, que era unitarista des del principi (probablement perquè adoptà el model lleonès, molt més rígid fins i tot que no l’antic feudalisme castellà), la Nació catalana sempre va tenir una forma confederal. El regne d’Aragó anava a la seua. I s’havia unit amb el comtat de Barcelona (i d’altres comtats menors, que tots plegats formaven Catalunya). D’aquesta unió se’n derivaren les conquestes i ulterior fundació del Regne de València (una entitat pròpiament sobirana) i el Regne de Mallorca, ambdós desapareguts arran dels Decrets de Nova Planta, a principis del segle XVIII.
Dissabte passat, a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), el sobiranisme dels nostres països va escenificar aquesta voluntat de confederació. A redòs de l’Assemblea Nacional Catalana, s’uniren en una mateixa taula de debat representants del Principat (l’ANC per a la part sud i na Daniela Grau en representació del sobiranisme de la Catalunya del nord, actualment França), del País Valencià (a través d’Antoni Infanti, un històric independentista valencià que avui presideix l’Associació Valenciana pel Dret a Decidir) i, en representació de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, el seu president (i expresident de la comunitat autònoma de les Illes Balears) Cristòfol Soler. Àngels Folch i Daniela Grau (en representació de l’ANC), Antoni Infanti i Cristòfol Soler varen manifestar la voluntat, a diferents ritmes, això sí, d’avançar cap a la sobirania de cadascun dels tres països que formen la nostra nació. Soler va arribar a manifestar que un dels clars objectius de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca és donar suport explícit al procés sobiranista de Catalunya, on impera la voluntat d’acabar constituint una República catalana independent.
Per al País Valencià, l’aspiració sobiranista, de moment, es concentra en la recuperació d’un mínim de dignitat per a un país que ha estat trinxat per la dreta local (no per dreta, que, en democràcia, totes les ideologies han de tenir una presència), sinó per antivalenciana. La llarga estada del PP a les principals institucions valencianes ha erosionat la llengua i la cultura, però no tant com els seus dirigents haurien volgut. Encara hi ha hagut empenta i força per treballar per capgirar la truita i per recuperar, com deia anteriorment, alguns espais de dignitats. A això aspira, avui, el sobiranisme al País Valencià. Aquests espais de dignitat tenen a veure, clarament, amb els drets dels valencians. I parlam, evidentment, tant de drets socials com de drets lingüístics i culturals. A mesura que es vagin guanyant espais de llibertat, també la gent estarà en millors condicions per decidir com ha de ser el seu país i quina relació ha de tenir amb la resta de països.
A les Illes Balears, el sobiranisme es mostra explícitament en la tercera força política quant a presència parlamentària al Parlament de les Illes Balears, i tenyeix, ni que sigui parcialment, l’actuació d’altres forces polítiques, fins ara més indefinides sobre aquesta qüestió. Però constitueix una necessitat imperiosa, tenint en compte la pressió asfixiant de l’Estat sobre les nostres illes. Estic convençut que, si no tenguéssim una economia tan dinàmica, el temps de dir prou ja hauria arribat. Va amb el nostre caràcter, emperò, ser soferts i no fer trencadissa. El que ha d’explicar el sobiranisme a les nostres illes és que optar per la pròpia individuació nacional no és fer trencadissa: la trencadissa pot ser això que patim ara. I no és utòpic, sinó realista.
I un cop aconseguit (tothom dóna per fet que almanco Catalunya ho aconseguirà), què? Idò recuperar el model confederal: que cadascun dels nostres tres països sigui independent i que, d’acord amb la tradició pactista de la nostra nació, s’estableixi una confederació amb unes mínimes institucions comunes i un respecte escrupolós a la sobirania de cadascú. Particularment, encara hi faria un últim afegit: les illes Balears hem d’aspirar a tornar a ser confederals amb els nostres connacionals, però també a establir, tan aviat com es pugui, una confederació a nivell europeu.
Tot el contrari d’allò que propugnen els separatistes de signes diversos.
2 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
@Vicente.: Más que fenicios, yo diría que la isla de Ibiza era cartaginense., de hecho los cartaginenses hacían escala en Ibiza cuando se dirigían hacia Cartago-Nova -Cartagena- que era colonia cartaginense. Cuando llegaron las tropas catalanas del Reino de Aragón expulsaron y asesinaron a los legitimos propietarios de las tierras de Ibiza, que eran los musulmanes norteafricanos. En relidad Ibiza ha sido siempre africana y mora. Ahora los descendientes de estos musulmanes volverán a recuperar la isla de forma pacifica, debido a la gran proliferación de inmigrantes musulmanes.
Sr. Mari: nuestros antepasados eran fenicios , nuestros bailes e historia así lo indican, debería leer la historia de ibiza y la ruina que nos trajo Aragón y cataluña cuando fuimos gobernados por aragon