Vigència de Ramon Llull

Ramon Llull va ser a Occitània; de fet va ensenyar a Montpeller, on també hi va escriure una part de la seua obra. El nostre Doctor Il·luminat dominava l’occità, el provençal que feia servir com a koiné poètica. I va escriure poesia en occità. Prou aprovençalat és el Cant de Ramon, tot i que la literatura més genuïnament provençal, la que va escriure a la cort de Jaume II de Mallorca, va ser eliminada per ell mateix, que, al final dels seus dies, la considerava profana i allunyada de la seua sensibilitat d’aleshores. Occitània constitueix, des d’una perspectiva cultural, una de les grans paradoxes de la nostra part del món. Compta amb la literatura medieval més destacada i brillant, la literatura trobadoresca, tota vehiculada en provençal. En provençal escrivien els trobadors occitans, però també els francesos i els italians, els catalans i els aragonesos. El provençal era la llengua de cultura per excel·lència per a la tradició literària. I avui la brillant Occitània d’altre temps ha estat obscurida per una França que no accepta la diversitat i que no és gens orgullosa de la seua pluralitat interior. Però Occitània continua existint, encara que sigui dins càpsules aïllades i amb vincles difícils entre elles.

D’Occitània, Llull va anar a França, i va ensenyar a París. De fet, va ser dels primers a ensenyar a la Sorbona, antecedent de l’actual universitat parisenca, tan prestigiosa. A París, el rei, que ja coneixia el prestigi de Ramon Llull, li va oferir un palau, però el nostre savi va preferir estar-se humilment i pobra, en un convent de monges. Va deixar empremta, emperò, amb la difusió de la seua art. I d’allí anà als territoris de l’actual Itàlia. Parlar d’Itàlia, avui, és parlar de la pluralitat digerida d’una manera totalment desigual. A Itàlia hi ha territoris, com ara el Tirol del Sud (Alto Adige per als italianòfons), on la llengua minoritzada -l’alemany- compta amb una presència més que considerable, i territoris com Sardenya (on el sard no és oficial, malgrat que Sardenya constitueix una comunitat autònoma dins la República italiana). I, entre un cas i altre, la diversitat extraordinària del Vèneto (amb la variant veneciana, tan allunyada de l’italià estàndard, i el friülès, al Friül -capital Udin (Udine, per als italianòfons)- i l’eslovè, a la frontera amb la vesina Eslovènia. I, camí de Terra Santa, tenim els complexíssims Balcans (no ens hi entretendrem perquè esgotaríem tot el paper), i seguí camí fins a Armènia. A l’època de Llull Armènia no se situava on és ara. Ocupava aleshores una part important de l’actual Turquia, i extensos territoris als actuals estats vesins. Llull va anar fins a la part d’Àsia menor. D’Armènia ens en queda regust de genocidi, presència de notables minories (a llocs com el Líban o Síria) i una diàspora arreu del món, especialment a l’Amèrica del nord. I d’allí a Terra Santa. Israel constitueix un exemple interessantíssim per als sociolingüistes, per mor de la renativització de l’hebreu i l’èxit del seu procés de normalització lingüística. Com també ho és Xipre, on Ramon Llull va anar a parar, malalt, hostatjat per l’últim gran maestre de l’Ordre del Temple, Jacques de Molay, a Limassol. Lingüísticament, l’eterna batussa entre el grec i el turc, i la diferència entre les dues parts de l’illa: a la part sota domini turc, una sola llengua oficial (el turc); a la part grega, malgrat la tendència d’aquella cultura al jacobinsime, dues llengües oficials: el grec i el turc. Diferents sensibilitats, diferents maneres d’entendre el món.

Per tot el que acab de dir, Ramon Llull és, sense lloc a dubtes, a més del «pare de la Pàtria Catalana», com diu la placa que hi ha al monestir de Lluc, un dels Pares d’Europa. I, com a pare d’Europa, intenta establir un diàleg amb el nord d’Àfrica i amb el món musulmà. És el primer que hi va per davant de les armes (quan l’habitual era que primer parlassin les armes i després els predicadors), i discuteix sobre religió i sobre filosofia amb els savis de l’Islam. També aquesta actitud forma part dels nostres valors, per molt que s’allunyin del dogmatisme (inevitable a l’Edat mitjana) del nostre savi.

He pogut fer una excursió per la sociolingüística mediterrània a través de Ramon Llull, i amb això he volgut reivindicar la vigència actual del nostre savi. Ja intuïa la computació, és precursor de les teories de la comunicació i volia explicar d’una manera més o manco matemàtica (com si fos Chomsky) el funcionament de la llengua. Potser encara no som capaços d’avaluar l’impacte que va tenir en el conjunt de la cultura europea. Que és la nostra.