Babel forever!

Ho il·lustraré amb algunes pífies d’unes dimensions colossals, comparables amb allò d’"Y la europea?" de l’ínclit don Mariano. Per mostra, ens bastaran quatre botons. El primer em ve reportat des de la Rioja, via amistat cambrilenca. Una senyora de la Rioja troba un producte fabricat a Suïssa que porta l’etiqueta identificadora en diverses llengües: alemany, francès, castellà i una quarta llengua que l’esmentada riojana identifica com a català. La dona s’emprenya com una mona (de la qual teòricament tots descendim), no perquè la seua llengua (la tercera de les esmentades) no hi sigui, sinó perquè n’hi ha una quarta que pensa que no hi hauria de ser. Deu tenir una mentalitat similar a la d’uns turistes que vaig sentir una vegada en un quiosc de ca nostra queixant-se no perquè no hi hagués publicacions en la seua llengua (que n’hi havia!), sinó perquè no n’hi havia en la nostra (segons ells, no n’hi havia d’haver). L’empipada senyora es queixa de la quarta llengua, i rep una resposta contundent: no és català, sinó portuguès. Portuguès? La senyora fa anques enrere i es disculpa (ah, Bueno!), però encara li queda la puntilleta ("Por si acaso..."). No fos cas...

Del segon botó n’és protagonista el mateix cambrilenc (ja deuen haver endevinat que es tracta de Josep-Lluís Carod-Rovira). Quan representants del Parlament de Catalunya varen portar l’avortat estatut que va obrir el camí del procés independentista català, el mateix Carod-Rovira va ser un dels diputats que el presentaren davant les Corts espanyoles. Com que l’esmentat don Mariano és un gallec que de gallec no en parla ni en la intimitat, en Carod el va voler deixar en evidència, i va fer una part de la seua intervenció en gallec. Al diari de sessions del congrés dels diputats, aquella part de la intervenció no hi apareix esmentada. Només s’hi diu que Carod-Rovira «habla en catalán» (sic!).

El tercer se li assembla prou, però pertany a una altra època, més furibunda. No és que l’actual no ho sigui prou (i no és que no ho fos més, si alguns poguessin, si no fóssim part de la Unió Europea): pertany a la immediata postguerra. En aquella època, el mer fet de sentir parlar català, basc o gallec ja podia provocar un petit daltabaix (sempre amb qui parlàs alguna d’aquestes llengües com a víctima propiciatòria). Si no ho record malament el reportava l’enyorat José Luis Álvarez Emparantza (el gran Txillardegi). Un parell de bascoparlants anaven en tren per terres navarreses i, com és natural entre euskalduns, parlaven euskera. Ben aviat algun addicte al règim els va increpar, dient-los que no parlassin basc. «Estamos hablando en alemán», se li va fer una llumeta a un dels dos bascoparlants. «Ah! Ustedes perdonen», es va disculpar el ruc integral. I continuaren tots dos parlant tranquil·lament en euskera.

I el quart botó procedeix de l’amic Toni Mollà, un dels sociolingüistes més destacats que ha donat el País Valencià. En Mollà, conscient que hi ha intercomprensió fàcil entre parlants de llengües romàniques, si els missatges són senzills, va voler fer la prova de parlar valencià a Madrid amb el primer taxista que agafàs a l’estació d’Atocha. Com que només es tractava de saludar, donar una adreça i pagar, va pensar que no hi hauria problema. Va arribar, va agafar un taxi i va començar la senzilla conversa. No hi havia problema, com estava previst, fins que el taxista li va dir: «yo también tengo una tía en Roma». En aclarir-li en Mollà que ell no parlava italià sinó valencià al taxista li va cuidar agafar un atac de nervis. I no va voler continuar una conversa que fins aleshores havia fluït sense problemes.

En fi, que sense un mínim de cultura de la pluralitat, que la LOMQE continua fent tot el possible per evitar, no hi ha manera que, amb Google o sense, el grau d’estupidesa humana baixi una mica.