Burkini

Una mica més controvertit pot ser el debat sobre la prenda anomenada burkini (terme vinculat amb bikini, amb el qual té en comú el fet de tractar-se d’un vestit de bany). El burkini, teòricament, permet harmonitzar el fet que una dona vesteixi a la musulmana (d’acord amb determinades sectes d’aquesta religió) i alhora pugui nedar a la mar, en presència d’altres éssers humans. Inclou una tela que tapa pràcticament tot el cos, tot i que permet prou llibertat de moviments, i que tapa també els cabells femenins, que, com és sabut, per a determinades sectes islàmiques constitueixen un element que automàticament fa embogir els mascles de l’espècie. I que, inexorablement, convida al pecat.

La polèmica s’ha suscitat, també, a França (en la mesura en què puguem considerar com a França la costa de Provença). A determinats municipis s’ha plantejat la prohibició del burkini, en ares de la defensa de l’esperit i dels valors republicans. L’alarma sorgeix del fet que són dones franceses de religió musulmana les més afeccionades a banyar-se lluint aquest tipus de prenda. Automàticament, des de determinats ambients esquerrants (feministes inclosos), s’ha criticat la disposició oficial, apel·lant a la llibertat de vestir. Vesteix com vulguis, vénen a dir. Si una dona musulmana vol portar burkini per nedar, qui li ho pot impedir? Qui està legitimat per dir-hi res? Qui en pot fer qüestió?

El plantejament, fins i tot des del punt de vista de la defensa dels valors republicans (o dels valors compartits dins la Unió Europea), sembla d’allò més elemental. Si no fos. Sempre hi ha un si no fos. Seria elemental, si no fos que hi ha algunes dones que porten burkini (o que es vesteixen de negre, o que es tapen la cara, o, senzillament, que porten un mocador pel cap) no perquè elles vulguin, no perquè elles ho hagin decidit lliurement, no perquè elles ho trobin adequat i correcte, no perquè elles ho trobin -posem per cas- estètic, sinó per alguna altra raó.

Si hi ha cap element que coarti la seua llibertat, des de la defensa de la llibertat, de les llibertats, automàticament ho hem de qüestionar. De les dones que porten qualsevol de les prendes de vestir esmentades, quantes n’hi ha que ho facin per voluntat pròpia, i quantes ho fan per altres raons? Quantes n’hi deu haver, per exemple, que ho facin per complaure el marit (o la mare, o el pare, o algun germà major més devot que no elles mateixes)? Quantes n’hi ha que ho facin per no incomodar ningú (un parent, un imam...)? Quantes n’ hi ha que ho facin per sentir-se millor integrades dins la comunitat amb la qual s’identifiquen? Tots aquests elements (o hauria de tenir en compte tothom, també els sectors feministes) coarten la llibertat d’aquestes dones.

Però els poders públics i la societat en general no tenen manera de poder destriar uns casos dels altres, i, per tant, de poder contribuir efectivament a preservar els drets de les dones afectades. Com ho podem saber, que una determinada dona porta vel perquè vol o per alguna de les circumstàncies que comentava anteriorment? De vegades la frontera deu ser tan fina com un tel de ceba, tan etèria que ni l’afectada mateixa no se’n pot fer càrrec.

Hi ha, encara, un altre element a tenir en compte: els diversos graus en el maltractament de les dones musulmanes. Fer dur vel a una dona que no en vol dur (jo n’hi conec personalment alguna) és un maltractament de grau relativament petit. Fa mal psicològic, però no fa un mal físic directe. Algunes dones, emperò, si no segueixen les indicacions dels seus pares o dels seus marits són, directament, aïllades. Fa uns anys, vaig ser a un centre educatiu, a Birmingham, on hi havia dones completament vestides de negre i tapades (només se’ls intuïen els ulls, a través d’un renclí mínim). "Si no les deixam venir així, quedaran a ca seua i no podran estudiar", ens va dir el director del centre. Hem d’escollir. Sabem, entre nosaltres, l’impacte de l’aïllament de les dones musulmanes? Ho podem avaluar? Hi ha algú que hi faci res, des de les institucions?

En qualsevol cas ningú de nosaltres no hi pot fer res definitiu, per solucionar el problema. Ho hauran de fer elles, rebelant-se contra els seus marits, contra els seus pares, contra la seua religió (o la manera d’entendre-la que tenen determinades sectes) i pagant amb sobrepreu de dolor el valor sagrat de la llibertat, que ens confereix dignitat com a persones.