Bernat Joan i MaríEivissa12/10/16 0:00
TW0

Ara, ja sense cap tipus d’embuts, aixoplugats per les forces militars russes, l’aviació d’Al Assad està bombardejant posicions kurdes a Síria. També les ataquen, des de fa temps, els de l’Estat islàmic. Durant molt de temps els kurds han constituït un autèntic dic de contenció, al nord, contra l’expansió de l’Estat islàmic. I ho han fet pràcticament desprotegits, sense suports, a pit descobert. I a cara descoberta. Algun dia s’haurà d’avaluar el cost que ha tengut per al poble kurd l’assoliment de la democràcia a Síria (si hi arriba). Per si fos poc, també estan rebent des de Turquia, que aprofita qualsevol ocasió per erosionar els kurds de fora de la seua república (no fos cas que constituïssin un exemple massa brillant per als kurds que tenen el seu territori dins Turquia, i que avui compten amb la tercera força política del país, brillantment liderada per Salahattin Demirtas, antic batle de Diyarbakir). A Síria, tothom contra els kurds, que són els únics que semblen situar-se al costat de la civilització.

I, a l’Iran, exactament el mateix. El passat mes d’agost, a la presó de Rajai Shahr, a Karaj, nord de l’Iran, Kurdistan iranià, antiga república de Màlia, s’hi varen executar trenta-sis kurds, segons l’organització Human Right Activists News Agency. L’HURWA especificava, en el seu comunicat, que una part dels executats ni tan sols havien pogut aconseguir que el seu judici acabàs. Els varen executar, diguem-ho clar, abans que fos dictada sentència. Deixant de banda que, a la nostra part del món, consideram que la pena de mort no pot ser vàlida ni defensable ni tan sols amb sentència, sobta l’acarnissament del poder iranià contra els indefensos kurds que comparteixen passaport amb ells.

Uns dies després, altres fonts informaven que havia estat executat el científic nuclear kurdoiranià Shahram Ameri, després d’un episodi boirós de persecució, que mai no ha acabat d’estar aclarit. Teòricament, Ameri va ser condemnat a mort per espionatge a favor dels americans, però aquesta sol ser una de les excuses habituals quan la teocràcia iraniana es vol treure algun opositor d’enmig. La mateixa font que informava de l’execució de Shahram Ameri pujava a més de quaranta els morts a Karaj durant el passat mes d’agost.

Aquest final d’estiu he intercanviat correus electrònics diverses vegades amb l’activista iraniana Firuzeh Muhamaddi, fent mans i mànigues per treure de la presó dissidents iranians, o, senzillament, persones de tarannà més liberal o que volen avançar cap a una democràcia al seu país. Com ho fan, des de París, des de Brussel·les o des d’altres ciutats d’Europa i d’Amèrica els coratjosos membres del Consell Nacional de la Resistència Iraniana, liderats per Mariam Radjavi.

A l’Iran, des del 1979, pateixen una teocràcia funesta. Però l’Iran és un país relativament desenvolupat i culte. Les joves generacions iranianes s’estan formant acadèmicament. L’Iran compta amb un dels índexs d’estudiants universitaris més elevats del món musulmà. Hi ha molts joves (i no tan joves) inquiets i desperts, que volen un futur millor per al seu país. L’Iran és un país culte i, pel seu capital humà, hauria de ser un país molt més pròsper, molt més lliure i la gent hi hauria de poder viure molt millor. Perquè això fos possible, naturalment, s’hauria de transformar radicalment el seu sistema polític.

I, en aquesta possible transformació, veig del tot necessària una aliança entre els iranians demòcrates, comptant-hi fins i tot alguns addictes al règim que voldrien que la teocràcia avançàs cap a un sistema més homologable quant a respecte de la pluralitat i dels drets humans, i els kurds (molt majoritàriament demòcrates, molt majoritàriament implicats en la batalla per canviar aquella societat). Si aquesta aliança s’arribàs a produir, els kurds podrien esdevenir un autèntic motor de transformació per al conjunt de la societat iraniana. I fer una contribució més, una més, al progrés de l’Orient mitjà i a la Civilització, amb majúscules.