Bullying i responsabilitat dels pares

No crec que ajudi molt a evitar la banalització de l’assetjament escolar el fet que, de vegades, de determinats casos se’n faci un autèntic circ mediàtic. I tampoc no crec que hi ajudi gaire el fet que hi hagi progenitors que entrin d’una manera dràstica i destralera en aquest tipus de guerres. Moltes vegades, darrere les actituds negatives dels infants, o darrere els problemes insolubles entre ells hi afloren problemes que arrosseguen els pares. O s’hi traslladen d’una manera completament irresponsable.

Aquest aspecte el tenc més que observat en relació a les actituds lingüístiques (un tipus d’actitud que a Eivissa resulta d’allò més fàcil de veure i d’analitzar). Darrere l’actitud negativa d’un infant envers l’aprenentatge o l’ús de la llengua catalana hi solem trobar uns pares amb unes actituds encara pitjors, famílies tancades en banda, que projecten aquestes actituds negatives en els seus fills, moltes vegades sense ser conscients del mal que els fan.

Encara em fa llàstima de pensar en els pobres infants per als quals els pares demanen un tractament personalitzat en una llengua diferent de la vehicular del centre educatiu on estan escolaritzats, amb la separació i l’estigma a què els condemnen. Utilitzen els fills amb finalitat estrictament política, per fer-los servir com a ariets de les seues idees de com hauria de ser el món. I, segurament, al mateix temps, deuen pensar que se’ls estimen. Pobrets.

Estic convençut que, si això ocorre en el camp de la llengua, ha d’ocórrer tres quarts del mateix en l’àmbit de l’assetjament escolar. Què pot portar un infant a assetjar-ne un altre? Què pot portar algú a fer-se insensible davant el sofriment humà, a tancar-se davant els sentiments i les percepcions dels altres, a abandonar qualsevol tipus d’empatia? Els nens, per natura, no són així. Els adolescents, malgrat la mala fama amb què els solem estigmatitzar, tampoc. En puc donar fe. Sempre hi ha d’haver quelcom darrere que els impel·leixi a ser-ho. És en aquest sentit que, efectivament, podem constatar que els que fan bullying als seus companys, d’alguna manera, també en són víctimes.

Per això, s’han de dedicar esforços a evitar els casos de bullying, s’ha de treballar en la recuperació i en el benestar d’aquells infants i joves que en puguin ser víctimes directes, i també s’ha de treballar amb els que el porten a terme, per tal d’analitzar d’on surt aquest comportament i com es pot reconduir de la millor manera. Pens que, per això mateix, hem d’estar molt atents a l’entorn familiar dels infants implicats en aquesta xacra. Qui tenen al voltant? En quin context viuen? Què han hagut de patir ells mateixos? Atenció! Tot això, evidentment, no implica exculpar-los de res. Un adolescent (fins i tot un infant, a partir d’una certa edat) té ús de raó i discerniment moral. Sap allò que està ben fet i allò que està mal fet. I, per tant, sigui quin sigui el seu entorn, dels seus actes se n’han de derivar unes conseqüències, que siguin proporcionals.

Ara bé, un infant o un adolescent, abans de l’edat penal, no pot ser criminalitzat, per molt que hagi participat en actes abominables. Ni es pot permetre que els pares, que en tenen la custòdia –amb la responsabilitat que implica – puguin desentendre’s dels fills i fer com si no passàs res. «¿Y qué culpa tengo yo si mi hija me ha salido así?», li preguntava una mare a una tutora, en un institut d’Eivissa. Justament són aquestes actituds les que fan possible que hi hagi infants que en maltractin d’altres.