La victòria de Donald Trump a les eleccions americanes ha encès les alarmes a Europa. Aquest fet ha provocat que hi hagi hagut reaccions que no resulten especialment diplomàtiques, com ara les declaracions de Jean-Claude Juncker immediatament després d’haver-se conegut els resultats de les eleccions als Estats Units. No era gaire afortunat carregar contra algú amb qui ens haurem d’entendre. Però s’entén, tenint en compte els posicionaments previs de Trump en la qüestió de les relacions entre Amèrica i Europa. Només hem de recordar que, essent a Escòcia, on inaugurava un camp de golf propietat seva, el magnat americà va carregar a favor del Brexit (fet que no deia gaire en relació a la seua pròpia capacitat diplomàtica, si tenim en compte que l’esmentat camp de golf és a les Highland).

Algú va dir que un dels efectes immediats de la victòria de Donald Trump és que els populistes d’arreu ja compten amb un líder mundial. Ben cert. Per això na Le Pen el va felicitar abans que els resultats fossin ferms. I a Hongria també hi hagué alegria governamental. I a d’altres llocs de l’Europa de l’Est. I, malauradament, també a la nostra part del món més acostada.

Trump ho ha mostrat a cara descoberta, sense complexos: la seua estratègia en relació a la Unió Europea consisteix a afeblir-ne la unitat tant com pugui. Negociar amb els estats membres directament sempre resulta més fàcil que no negociar amb el conjunt de la Unió. I l’americà ho vol tan fàcil com sigui possible. En aquest sentit, els propòsits manifestats per Trump resulten totalment diferents dels que repetidament ha manifestat Barack Obama. Obama, públicament, sempre ha advocat pel reforçament de la unitat europea i per la solidificació de les estructures polítiques compartides. Certament, Trump està en contra del Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea i els Estats Units (com tot el populisme europeu, comptant-hi bona part de l’esquerra del nostre continent, per cert). Obama, en canvi, n’és un ferm partidari. Això no hauria trontollat amb una victòria de na Hillary Clinton, però queda completament a l’aire amb els resultats electorals recents.

D’altra banda, Vladimir Putin té, en relació a Europa, exactament el mateix objectiu que Trump. Es tracta de tenir una Europa a la vora que sigui tan feble com es pugui, perquè no pugui interferir gaire en les polítiques “extensives” (el terme és del mateix Putin) que pretén portar a terme la Federació Russa. Per això, Putin, directament o indirectament, manifestament o sota mà, dóna suport a les formacions polítiques que treballen per afeblir el projecte europeu, siguin de dretes o d’esquerres. Putin és, a hores d’ara, un referent tant per a l’extrema dreta francesa com per a l’extrema esquerra grega, per parlar només de dos pols aparentment oposats.

Tenint en compte aquestes evidències, pens que Europa només es pot defensar accentuant els processos que en refermin la unitat i el reforçament del projecte polític propi. Segurament la Unió Europea no tendrà més remei que refermar les seues institucions, avançar políticament i esdevenir més sòlida... si vol perdurar. Pensem per un moment l’impacte que una victòria del Front Nacional a França podria tenir sobre el conjunt de la Unió Europea. Amb una França en mans d’antieuropeus, que qüestionen directament la construcció d’Europa com a projecte polític i són partidaris de sortir de l’euro, el projecte polític europeu no només tendria plom a l’ala, sinó que podem afirmar que estaria pràcticament tocat de mort. No ens podem permetre una situació d’aquestes característiques, i, per tant, amb més o menys entusiasme, crec que no hi ha més remei que fer avançar el projecte polític europeu. Per una vegada, els europeistes hem de veure una oportunitat allà on objectivament el que més s’hi albira són una autèntica selva de perills.