El Parlament Europeu acaba de concedir el Premi Sàkharov d’enguany a dues valentes dones iazidites: na Nadia Murad Basee Taha i na Lamiya Aji Basha. Ambdues dones representen la lluita de les dones davant la barbàrie de l’Estat Islàmic i alhora la terrible batalla per la supervivència dels iazidites a ca seua mateix.

El iazidisme és una de les religions amb arrels més antigues de l’Orient mitjà. En un lloc amb tanta concentració religiosa com aquella àrea del món, dir això és posar el llistó molt alt. El iazidisme és una religió diguem-ne sincrètica, que recull elements de mitraisme, el zoroastrisme, el cristianisme i l’islam. Es tracta, per tant, d’una minoria religiosa situada dins una àrea on la religió dominant és l’Islam, encara que, almanco a Síria, durant segles ho havia estat el cristianisme.

La immensa majoria dels iazidites són doblement perseguits, perquè, molt majoritàriament, són kurds. Se’ls persegueix, per tant, com a iazidites (és a dir, com a membres d’una minoria religiosa) i com a kurds (és a dir, com a membres d’una nació sense estat, trossejada i perseguida per diversos poders amb voluntat anihiladora).

Parafrasejant la nostra gran poetessa Maria Mercè Marçal (que es reivindicava tres voltes rebel, per dona, de classe treballadora i de nació sense estat), podem dir que Nadia Murad i Lamiya Aji són també poliperseguides: per dones, per iazidites i per kurdes. I m’imagín que també comparteixen l’origen de classe de la nostra poetessa.

El centre neuràlgic del iazidisme és al nordest de Mossul, a la població de Lalish, avui en mans de l’Estat Islàmic. A Lalish hi ha el mausoleu del xeic Alí Ibn Mussàfir, si no se l’han carregat durant aquestes últimes setmanes. Mussàfir és un dels sants del iazidisme, una religió monoteista i colorista (creuen en un déu únic, igual que el judaisme, el cristianisme i l’islam, que ha deixat protegint-nos el vistós Taüs Melek, un àngel paó reial; per això hi apareixen tants paons reials, a la imatgeria d’aquesta religió).

Na Nadia i na Lamiya tenen en comú el fet d’haver perdut familiars a mans de l’Estat Islàmic (en el cas de la primera, sis germans varen ser assassinats, juntament amb els pares; de la segona en varen sobreviure algunes germanes, que passaren, igual que elles mateixes, a ser esclaves sexuals dels integrants de Daesh). Ambdues varen aconseguir fugir dels seus captors –na Lamiya, emperò, va se ferida i va estar a punt de perdre la vista a causa de l’explosió d’una bomba- i acabaren a Alemanya, on recuperen el pols de les seues vides.

Del seu discurs davant el Parlament europeu ens en queda el clam en defensa de la comunitat iazidita, la defensa de la pluralitat religiosa i de la llibertat de culte, i la petició que es consideri això que ara pateixen els iazidites com un genocidi, com un acte contra la Humanitat. Són actives i valentes, i no han quedat a casa. Des que passaren a Alemanya no han deixat de denunciar la situació per la que passa la seua gent i de buscar suports per a la seua causa.

Nadia i Lamiya han guanyat el Sàkharov amb dura competència amb dues candidatures més: la de Mustafà Dzhemiler, expresident del Parlament Tàrtar de Crimea, desactivat des de la reannexió de Crimea per part de Rússia, i la de Can Dundar, director del diari turc Cumhuriyet, la República, tancat pel govern d’Erdogan perquè mantenia unes posicions massa crítiques.

En honor a la persona de qui porta el nom, Andrei Sàkharov, el Premi Sàkharov és un premi a la llibertat de consciència, i honora aquelles persones que, contra les circumstàncies històriques que els ha tocat viure, mantenen la defensa d’allò que creuen que és just i que és ver, sovent arriscant-hi, com és el cas de les premiades i dels nominats d’enguany, la seua vida.