Banalitat

Des de la nostra perspectiva, atenent al significat dels termes en la nostra llengua, dubt que es pugui traduir «banal nationalism» per «nacionalisme banal», perquè el terme no significa exactament el mateix en anglès i en català. Com ja deien els romans, «traductore, traditore». I, certament, de vegades hem de filar molt prim perquè el llenguatge no traeixi els conceptes que volem expressar.

Assortadament, en Billig determina clarament de què està parlant. Parla del nacionalisme dels que tenen unes estructures d’estat sòlidament establertes, un nacionalisme tan usual, tan comú, tan corrent, tan habitual que sembla incorporat d’una manera natural a la societat. Davant el «nacionalisme banal», evidentment, hi ha, ras i curt, el que comunment se’n diu «nacionalisme» a la majoria de les tribunes d’arreu, és a dir, el nacionalisme que sí que s’observa, que es discuteix, que es critica, que no tothom assumeix de manera natural i que no tothom comparteix.

És a dir, el nacionalisme de les nacions que presenten més febleses, la principal de les quals sol ser no comptar amb un estat propi. Així, el nacionalisme basc, l’escocès o el gallec ens poden semblar nacionalismes, mentre que el nacionalisme francès, l’espanyol o el polonès, per dir-ne tres a raig, no solen ser qualificats com a tals.

En aquest context, que un dia a Bilbao s’ajuntassin cinc mil bascos uniformats i armats per desfilar pel carrer i n’hi hagués cent mil que s’ho mirassin des de les voreres aplaudint a rabiar seria considerat un acte del més pur estil feixista, un acte exaltador del militarisme, un acte totalment antidemocràtic i absolutament inacceptable. Però que cada any molta més gent facin el mateix a la Castellana o als Champs Elisées constitueix un acte de pura normalitat institucional, i ningú no s’atreviria a fer servir tota aquesta casta de desqualificatius.

En la mateixa línia, que algú decidís, continuem a Bilbao, utilitzar sempre el basc, fossin quines fossin les circumstàncies, i no parlar mai, en cap ocasió ni activitat, ni amb ningú, cap llengua que no fos el basc seria considerat un acte de tancament, de caparruderia, de nacionalisme o, fins i tot, de mala educació. Però que dues-centes cinquanta mil persones decideixin diàriament fer el mateix, a la mateixa ciutat de Bilbao, però en espanyol, és considerat, senzillament, com un signe de normalitat quotidiana, sense cap marca específica. L’individu que parla sempre espanyol a Bilbao no és ni caparrut, ni tancat, ni nacionalista ni, per descomptat, sistemàticament mal educat.

Record, encara, una ocasió, ja fa anys, en què, després d’haver conversat amb un interlocutor durant potser devers un quart d’hora (ell en espanyol i jo en català, sense cap problema de comprensió mútua), l’home em va etzibar: «es muy radical, usted». Per què?, li vaig demanar. «Porque habla todo el tiempo en catalán y no cambia nunca». «També és molt radical, vostè», li vaig dir. Em va mirar amb cara de sorprès, com si no entengués de què anava el meu comentari. «Por qué?», em va preguntar. “Perquè parla tot el temps en castellà i no canvia mai”. Crec que encara deu estar buscant el significat de la meua resposta.

Busc «banal» al Collins i hi trob: «so lacking in originality as to be obvious and boring». El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, pel seu cantó, ens diu: «que no té cap originalitat o interès». Crec que les diferències són òbvies. Fins i tot si entenem la paraula «boring» en les dues traduccions possibles (avorrit i avorridor).

Aplicat a la llengua, el nacionalisme banal és, sobretot, avorridor. «Ui, és clar que deu tenir problemes en català. Si ni tan sols se sap expressar en castellà!», hem sentit a no sé quantes juntes d’avaluació. Així, tots els estrangers que a més de cent-cinquanta universitats del món aprenen català (i potser no saben paraula d’espanyol), on els situam? Només la banalitat, entesa en aquest sentit, ens pot fer pensar que l’alfabetització d’adults, a Eivissa, o al gloriós quartó de Xarc, per ser més exactes, només es pot fer en espanyol.