B. Joan i MaríEivissa04/01/17 7:01
TW1

No voldria començar aquest comentari sense referir-me a una distinció –clàssica- entre els tipus d’autoritat que hom pot exercir. A tal efecte, em remetré a dos termes llatins que en la nostra llengua, en determinats contextos, es poden traduir per “autoritat”. Em referesc als termes “auctoritas” i “potestas”. El primer, “auctoritas”, fa referència al que en diríem autoritat moral. És l’autoritat que es respecta i s’accepta perquè qui l’exerceix és tengut en gran consideració per la seua gent. No cal, per tant, que qui exerceix aquest tipus d’autoritat tengui un determinat poder, sinó que el poder és ell mateix, el seu carisma, la seua capacitat de convèncer els seus conciutadans. El segon, la “potestas”, guarda relació amb la capacitat efectiva (legal i executiva) d’exercir el poder. Qui té un cos policial sota comandament seu té “potestas”, per exemple, per detenir un suposat delinqüent i portar-lo davant el jutge. Qui té un exèrcit al seu comandament, té una “potestas” encara molt més gran.

El govern ideal, per descomptat, és aquell que combina l’”auctoritas” i la “potestas”, perquè amb una gran autoritat les decisions executives coercitives no solen fer falta. En canvi resulta molt problemàtic el poder que compta només amb “potestas” però al qual la gent no li reconeix l’”auctoritas”.

Les dictadures, de manera generalitzada, s’han caracteritzat pel culte al líder. Si recordam la psicologia de masses del nazisme o del feixisme, la qüestió no pot ser més clara. El nazisme es va articular, de manera pràcticament abassegadora, al voltant de la figura d’Adolf Hitler. Evidentment, el poble alemany ha assumit la responsabilitat d’encimbellar un líder d’aquestes característiques i ha fet la revisió pertinent d’aquella etapa fosca de la seua història. Estic convençut que, en tota aquella tragèdia, el lideratge fort i el culte al líder hi varen jugar un paper fonamental.

A les dictadures comunistes, la cosa ha anat exactament igual que a les nazifeixistes. Qui parla de Hitler, de Mussolini, o, a nivell més cutre, de Franco o de Salazar, també pot parlar sense cap tipus d’embut de Lenin, de Mao, de Ho Xi Min o, per descomptat, del “bon pare dels pobles” Josif Stalin. Avui dia un fantasma com el president de Corea del Nord en constitueix un exemple vivent. I podem continuar observant un fort culte al líder en d’altres dictadures.

Curiosament, de la majoria dels països que millor funcionen del món no en solem saber res dels que comanden. Com es diu el president de Suïssa, o qui forma el govern de Dinamarca, o qui mana a Finlàndia? Només alguns malalts de política som capaços de dir-ne alguns noms, però la majoria de la població no en té ni la més remota idea. Es tracta de societats que funcionen raonablement bé amb un culte al líder baixíssim.

Pens que això és al que hauríem d’aspirar a la nostra part del món. Els estats que s’organitzen al voltant d’un líder són dicatdures. I els partits que s’ho juguen tot al lideratge són, com a mínim, perillosos, i han d’autovigilar-se molt per no caure en actituds poc democràtiques.

Escric això pensant en la cacera de bruixes que s’ha organitzat a Podemos en contra d’Íñigo Errejón, amb molta diferència el més sensat, el més format, el més culte i el més intel·ligent dels caps visibles d’aquesta formació política. Que es perpetri una campanya en contra seua perquè té la gosadia de discutir els punts de vista del cap suprem hauria d’activar totes les alertes. Ni que fos per evitar mals majors en el futur.