El prestigi del Parlament

Al Parlament de Catalunya no hi ha cap dubte sobre qui forma la mesa, ni sobre qui el presideix, tot i que tant la presidenta com més de la meitat de la mesa estiguin davant els tribunals espanyols perquè han exercit el càrrec d’acord amb la seua consciència. La situació catalana (del Principat) presenta un dilema molt interessant des d’un punt de vista ètico-polític: a qui ha de fer cas un representant polític: als seus electors o a l’estatus quo vigent? Han de complir, els membres de la mesa del Parlament de Catalunya, el seu programa electoral, aquell programa pel qual han estat elegits per la gent? O han d’incomplir-lo i fer cas al Tribunal Constitucional i a d’altres tribunals espanyols que diuen que l’esmentat programa és impossible d’acord amb la Constitució espanyola vigent? Com perdrien més autoritat i prestigi, els diputats d’aquell parlament: incomplint el seu programa electoral i plegant-se a la llei espanyola, o complint-lo i situant-se’n al marge?

Al Parlament de les Illes Balears el debat institucional és molt més simple. Quan es va dur a terme el repartiment de càrrecs entre les diferents forces progressistes de les nostres illes, Podem es va quedar el càrrec que comprometia més poc el partit (en relació a la gestió política) i alhora li podia donar més prestigi sense picar-se els dits: la presidència del Parlament.

Exercida com toca i sense massa interferències del propi partit (ni dels altres), la presidència del Parlament pot donar prestigi i credibilitat. Si qui presideix el parlament pot fer la seua feina i si la fa d’una manera mínimament equitativa, la figura creix, queda en molt bona posició, i hi deixa el seu partit. Fins i tot quan actua en contra dels interessos d’aquest partit propi (i ho ha de fer sempre que, en consciència, pensi que és millor per al bon funcionament de la institució).

Quan vaig veure que Podem s’havia quedat la presidència del Parlament, al principi d’aquesta legislatura, vaig pensar que havien fet un ou de dos rovells. No calia que es comprometessin amb el govern, podien donar suport exterior i no empastifar-se en les qüestions més peludes de l’exercici del poder, i podien guanyar prestigi i consideració a través de la presidència del Parlament.

L’expulsió de la presidenta del Parlament del grup parlamentari del seu partit, emperò, canvia radicalment les coses. En condicions normals, la presidenta hauria abandonat immediatament la presidència, després de l’esmentada expulsió. Malgrat que la política no equival a la matemàtica, sí que hi ha decisions polítiques que exigeixen, matemàticament, una reacció determinada. I que ningú, enlloc del món, no s’arriba ni tan sols a qüestionar.

Tot l’afer ha deixat molt malament la presidenta, però també ha deixat molt malament el partit que la va presentar a les eleccions. De debò ara s’acceptarà un altre president o presidenta del Parlament proposat o proposada pel mateix partit?

Però també està deixant molt malament el Partit Popular. Es veu a moltes milles de distància que el suport del PP a la presidenta és només conjuntural i té com a única intenció la d’erosionar el govern. No té cap propòsit constructiu. I del principal partit de l’oposició se n’ha d’esperar, com a mínim, un sentit constructiu de les coses i un cert saber fer institucional.

El prestigi del Parlament nostre, emperò, no depèn d’aquestes menudències, sinó del fet que, en conjunt, es plegui a la dinàmica de no-sobirania. Perquè als parlaments allò que s’exerceix és, precisament, la sobirania. Per això na Carme Forcadell no anirà a cap reunió de «presidents de parlaments autonòmics».